Jéssica Albiach: la candidata que va entrar en política al metro

Barcelona"Quan vaig arribar a Barcelona, el 2011, recorde que em costava molt parlar en català en públic, perquè no hi estava acostumada, notava que em faltava vocabulari, ja que el valencià per a mi era una llengua reservada a l'àmbit privat i col·loquial. Per això ara soc la màxima defensora de la immersió, perquè jo a València no vaig poder ser filla de la immersió". Jéssica Albiach (València, 1979) s'expressava així fa uns mesos en una entrevista amb l'ARA en què confessava una vivència que és bastant habitual entre els valencians que venen a Catalunya: la descoberta de la pròpia llengua. I hi podem afegir que, en paral·lel a la descoberta de la pròpia llengua, Albiach va descobrir un nou país, Catalunya, amb tot el que això comporta: geografia, història, les comarques... En un test no n'acostuma a fallar cap. No en va sempre va ser una bona estudiant.

Tot això li venia de nou, perquè ella va aterrar a Barcelona per fer un màster a la UAB en comunicació i màrqueting polític quan tot just havia complert la trentena. Després va trobar feina al departament de premsa de l'Ajuntament de Cornellà. Com a curiositat, resulta que qui era la seva cap allà, Lorena Herrero, ara és la seva cap de gabinet. La truita s'ha girat. Abans a València hi havia estudiat fotografia i periodisme (va arribar a treballar al diari Levante), però li havia agafat el cuquet de la comunicació política treballant en la campanya electoral de les generals del 2008 en l'equip de la socialista María Teresa Fernández de la Vega, que es presentava per aquella circumscripció.

Errejonista declarada

Tot va canviar, però, amb el 15-M i, sobretot, amb els inicis de Podem. Ella explica que el detonant del que després seria la seva carrera política va ser una trobada casual al metro de Barcelona amb una de les persones que ella havia vist a la televisió com a portaveu de Podem a Catalunya. S'hi va presentar i es va oferir per donar un cop de mà. En aquells moments de caos creatiu que tenen tots els inicis, Albiach va passar de ser una voluntària que volia ajudar en la comunicació a ser una persona que reunia bastants requisits per ser el punt de trobada de tot aquell món en ebullició on confluïen gent de sensibilitats i cultures polítiques diferents. D'alguna manera, Albiach, com a errejonista declarada, va passar a ser la síntesi de la Santíssima Trinitat que constituïen Podem (ja sense Errejón), els comuns i l'antiga ICV. I així ho ha continuat sent fins ara, fent de ròtula tot i prescindir ja de l'element podemita, amb el qual va trencar arran l'escissió al Congrés.

Albiach no té el carisma d'una Ada Colau o d'un Pablo Iglesias, però és una comunicadora efectiva i disciplinada que no crea anticossos. Una part de l'independentisme, però, no li perdona que ensenyés la papereta amb el no en la votació sobre la DUI del 7 de setembre del 2017, tot i que ella es declara defensora del dret de Catalunya a celebrar un referèndum. De caràcter afable i tarannà dialogant, pocs es pensaven que seria capaç de tombar els pressupostos més expansius de la història de Catalunya, cosa que ha deteriorat la bona relació que havia teixit amb ERC en els últims anys.

Si hi ha una persona important a la seva vida és sa mare, que n'és una autèntica fan i que des de València segueix la política catalana com si fos la Lliga de futbol i viatja sovint a Barcelona per estar amb la seva filla. Albiach, per la seva part, s'escapa quan pot a València a menjar un bon arròs i a disfrutar dels seus. El fenomen de la Ruta del Bakalao la va agafar massa petita, però en tot cas no feia gaire per a ella. Ella era una jove més hippie i alternativa que no deia que no a un bon porro. Ara potser se n'estaria, però en realitat continua sent una xiqueta rebel, de les poques que parlava valencià a casa al seu barri, i que ara fa bandera d'enfrontar-se a La Caixa i els poders fàctics per aturar el Hard Rock.