Ignacio Garriga: el to tranquil d'un radical antiimmigració

Barcelona"A ningú li agraden els dentistes". Però quan exercia com a tal, Ignacio Garriga (Barcelona, 1987) desplegava un tracte atent amb els seus pacients. Perquè passessin millor el tràngol, els permetia escoltar la ràdio. O almenys així ho recorda un dels clients més fidels, que després ha estat el seu principal escuder en el viatge d'ascensió cap a Vox, on s'ha convertit en una primera espasa per a Santiago Abascal. Una mà dreta discreta, disciplinada i de maneres suaus. Un perfil que combina amb la radicalitat del seu discurs antiimmigració i ultracatòlic, com a representant d'un sector de l'Opus que, a Vox, no agrada a tothom.

La seva, però, és l'ala que en els darrers anys s'ha fet forta al partit enfront d'opcions més liberals. La promoció de Garriga a la secretaria general de Vox, aixoplugat per l'eurodiputat exfalangista Jorge Buxadé, n'ha estat la prova. La vocació política li ve de la seva mare, que va estar vinculada al PP de Sant Cugat. Es va iniciar a les Noves Generacions amb el seu cosí Joan, que en l'actualitat capitaneja en les seves absències el grup parlamentari català. Tots dos van donar suport, el 2008, a Montserrat Nebrera, en la pugna amb Alícia Sánchez Camacho per liderar el PP a Catalunya.

Tot i la distància ideològica que actualment els separa, Nebrera guarda un bon record dels cosins. "Eren al PP perquè tenien valors conservadors, sobretot relacionats amb la família i la vida", assegura, defensant que han mantingut la coherència ideològica. Els defineix com a "liberalconservadors" i defensors de la "identitat cristiana". La seva religiositat fervorosa es combina amb un patriotisme espanyol radical i influeix en el seu discurs xenòfob, que se centra especialment a carregar contra els musulmans, des del punt de vista de la "batalla cultural". És des d'aquesta perspectiva que Garriga se sent ofès quan li retreuen que formi part d'un partit com Vox essent negre i descendent d'una família que, en part, prové de Guinea Equatorial. "Què hi té a veure? Ningú ha dit res d'una raça, el rebuig és envers els il·legals", justifica Joan Garriga: "Espanya, quan ha estat gran, ha tingut espanyols de totes les races".

"Garriga Airlines per a il·legals" ha estat un dels darrers eslògans llançats pel partit. El to incendiari que el candidat manté en campanya contrasta amb el seu posat habitual al Parlament, en què exigeix als diputats que vagin vestits amb corbata i cerca donar una imatge mesurada. En canvi, en la campanya del 23-J es va arribar a encarar amb un grup de manifestants antifeixistes durant un míting. "No és una persona violenta, provoca aquestes accions perquè alimenten l'esperit èpic de la seva política, i auguro que aquesta campanya cercaran una acció similar", assenyala una font crítica amb el candidat, que hi va treballar estretament.

Al Parlament, exigeix "obediència cega" als diputats. Un estil de comandament "sectari", tal com el defineixen diverses fonts coneixedores: "Tota la vida ha estat numerari, com no ho hauria de ser?" Les estampetes de sants decoren les taules dels diputats de Vox als despatxos de la cambra. De portes endins, assenyalen aquestes mateixes veus, el mantra és "el que digui Madrid". Encara que això no l'ha salvat d'assistir a la indisciplina d'alguns parlamentaris. La més recent va ser Isabel Lázaro, que ha denunciat a l'Oficina Antifrau despeses indegudes del mateix Garriga. Des del partit ho atribueixen al seu descontentament per haver quedat fora de les llistes electorals, cosa que ella nega: "No és una rebequeria". L'acusació, que Vox va titllar de "calúmnia", ha tacat la seva campanya de bon començament.