Barcelona"Bon dia, vinc perquè m’he fet mal al peu", dic. I la recepcionista, que s’ha mirat la meva targeta sanitària, fa: "Molt bé, Empar, has d’anar a la sala d’espera tres". A aquestes altures de la vida –passat mig camí– em commou aquest simple detall: algú em diu pel nom i amb aquesta polidesa. "Tinc hora a psiquiatria i no em va la targeta", diu esbufegant una noia, impacient.
Miro al meu voltant. A urgències hi ha els malalts, que senten dolor i no estan per a res, desmanegats com ninots per les cadires de plàstic, i hi ha els que venen a fer-se anàlisis o proves, que estan amb el mòbil o l’ordinador, com aquest noi de cabells pèl-rojos, amb xandall, que aprofita el wifi gratuït per treballar, i hi ha els acompanyants, que també estan amb el mòbil, tot i que alcen el cap, de tant en tant, perquè no els passi el torn. Fa molta por i molt de respecte que et passi el torn. A mi me’n fa. Em miro el meu número. CFK, que, a la pantalla, va després del C6Z i el K95. Tots a la consulta 20. CFK. Ho comprovo i ho torno a comprovar. Al metge tots tenim aquest petit accés de TOC benigne. "Lirilla Cerval?", crida una infermera amb un to dringant i interrogant. I efectivament, el nom correspon a una dona, àvida com jo, que exclama: "Jo, jo!". I corre, corre, no vol fer esperar ningú, ni els altres.
"Hola, endavant, què tal?", sento que li diuen a dins de la consulta. Al meu costat una cuidadora amb una senyora gran en cadira de rodes. La senyora porta una bosseta amb papers. "Després, si podem, la tirarem al contenidor blau", repeteix. I la cuidadora mou el cap, però sense atenció. Sí, sí, ho tiraran. Està pel mòbil, també. No entenc com pot fer-lo anar amb aquestes ungles tan llargues, incompatibles amb plantar res. Els mòbils han canviat la manera de fer cròniques. Parlar amb desconeguts ja no és el mateix. Has de forçar-ho. Abans no calia, només el miraves i encetaves conversa. A mi sempre m’ha agradat molt, parlar amb desconeguts. Tothom que conec diu que es fa gran i que es torna misantrop, però jo, contra tot pronòstic, gaudeixo de les paraules buides, de les vides alienes, de la preciosa banalitat simpàtica.
Una parella d’avis, ell amb bastó, surten a poc a poc, arrossegant els peus. "Faràs cas al que t’ha dit la doctora?", pregunta la dona, amb un crepat bonic, com una pagoda. "No!", fa ell, emmurriat. "I no m’agafis!". Ella sospira amb indiferència, es nota que està acostumada al mal humor. Al taulell, hi ha un home que d’esquena s’assembla molt a Sergi Pàmies. Jugo a fer veure que l’és. Per què ha vingut? Per qualsevol cosa poc greu, rutinària. Llavors, quan es gira, veig que de cara no s’hi assembla gens. O potser no ho sé veure. En canvi, la veu sí que hi té una retirada. M’agraden les veus, també.
Un noi amb la motxilla als peus –però aquí no robarà ningú– es mira, esclar, el mòbil. He dit "un noi", però quants anys té? Potser quaranta? Em costa dir-ho. "Esperes per a urgències?", li pregunto. "Sí, sí", em diu ell. Però no sembla gens malalt. "Jo m’he fet mal al peu, no sé si és el lloc...", dic. "Al peu? Com la Letícia!", respon ell en broma. "La Letícia? Què li ha passat?". Llavors es posa el braç al clatell, abandonat, i contesta: "S’ha trencat una falange, però no ho sé gaire bé. Ho han dit a la ràdio".
Una metgessa amb la bata descordada i la mascareta a la sota barba passa pel nostre costat. "Quin dia són les eleccions?", li pregunto al noi, que potser no és noi. "Aviat, aviat, però no ho sé dir. Sortirà la de Ripoll? Espero que no! El meu nòvio és colombià!". Una senyora, que també mirava el mòbil, se’ns mira: "A mi se m’està fent molt lleugera, aquesta campanya", diu. "Ni la noto". Somric. "CFK", veig a la pantalla. Em toca. "Ei, ei! A qui hem de votar?", em pregunta el noi.
