Si jo fos un núvol tòxic d'etilè camí del Hard Rock...

SalouSi jo fos un núvol tòxic d’etilè, crec que podria arribar fàcilment de la petroquímica als pulmons d’un gal·lès addicte a les màquines escurabutxaques. Ara hi ha un bosc mediocre sota un sol de distopia climàtica, però m’imagino el dia que tots aquests pins seran ruletes i considero que el trajecte és perfectament factible. Com a barceloní que va cap a baix del país, una direcció molt poc recomanable, el primer que em crida l’atenció sobre els terrenys que ha d’ocupar el Hard Rock és la sensació d’amplitud. Des del pàrquing del santuari de la Mare de Déu de la Pineda, puc veure els magatzems de gas color Txernòbil, els camps per al casino i el Shambala amb un sol moviment panoràmic del coll. És el tipus de paisatge que de seguida t’imagines a vista de dron. Com més circulo pel lloc, més em sento dins d’una partida de l’Age of Empires en el moment exacte en què t’adones que has construït els edificis sense ordre ni concert i el teu imperi ja no podrà ser bonic, però has de continuar jugant i adaptant-te si no vols ser derrotat. Costa no empatitzar amb els especuladors.

El Hard Rock ha estat l’excusa oficial per convocar aquestes eleccions anticipades que fan tanta il·lusió a tothom i calia posar-se el vestit de corresponsal de guerra i anar al front per informar els lectors civilitzats de l’estat del Sud. M’hi rep el periodista i escriptor Miquel Bonet, periodista de contacte de les coses tarragonines, i un veí de la urbanització on viu, a Cambrils, ens veu la cara de conxorxa i de seguida ens diu que això del periodisme i la política està molt bé, però que no ens vinguem a fotre amb el Hard Rock. Ja tinc l’anècdota que necessitava per fer el retrat antropològic, i decideixo que aquest senyor ha parlat en nom de tot Tarragona i no cal fer una pseudoenquesta a quatre cambrers que no en tenen cap culpa. Demano a en Miquel que em porti a fer un tomb per Vila-seca i Salou, els dos municipis que queden a banda i banda del camp de batalla. Bonet m’explica que Vila-seca és el lloc petitburgès: els rics locals són antics pagesos que es van vendre els terrenys per fer la fàbrica i les arques municipals sempre estan plenes gràcies als diners que paga la indústria. I és veritat que els edificis es veuen nous, els carrers estan nets i hi ha un silenci preestival molt agradable. Al costat, Salou és un infern del mal gust arquitectònic, negocis infectes per a turistes i apartaments amb baranes rovellades. Pensaria que soc a Platja d’Aro, fins que miro el mar i la platja de sorra infinita que va fins al port de Tarragona. Comparat amb la Costa Brava, tot és menys abrupte, i menys verd. El Camp de Tarragona és massa pla per resistir.

Però és justament aquesta orografia de joc de taula la que ho fa tot tan fàcil de veure tal com és. A diferència de l’efecte museu que produeixen els indrets més bonics del país, aquí hi veus un cosmos productiu autosuficient i perfectament compartimentat: un quadrat per a la indústria i un altre per al turisme de masses com si fossin dos camps de conreu que haguessin apostat per dues explotacions intensives. Naturalment, la devastació comparativa de Salou és la il·lustració perfecta de com el turisme enriqueix a molt pocs a costa d’empobrir-ho tot. Però el realisme és absolut. La saturació és un fet i els autòctons s’hi adapten amb una ganyota de Clint Eastwood. La idea que la resta del país els pot donar lliçons o que hi ha algun altre model i uns polítics que se’l creguin és justament la que ha perdut la credibilitat amb les darreres legislatures i la convocatòria d’aquestes eleccions.