El finançament, el taló d'Aquil·les del PSC
BarcelonaDurant el pont de la Puríssima de 2008 les negociacions sobre el finançament autonòmic entre els governs espanyol i català estan en punt mort i José Luis Rodríguez Zapatero convoca un dinar a la Moncloa per intentar desencallar-les. Per part catalana hi assisteixen el president de la Generalitat, José Montilla; el conseller d'Economia, Antoni Castells, i el seu número dos, Martí Carnicer. Per part espanyola, a més de Zapatero mateix, hi ha el llavors vicepresident segon i ministre d'Economia, Pedro Solbes; el secretari d'estat Carlos Ocaña, i el director de gabinet del president, José Enrique Serrano. La conversa puja de to. Zapatero intenta convèncer la part catalana, que són en teoria del seu partit, que baixin del burro per no provocar un forat als comptes de l'Estat i sollevar la resta d'autonomies, especialment Andalusia. Però el tàndem format per Montilla i Castells no afluixa, no accepten l'última oferta i marxen de la Moncloa amb la sensació que serà molt difícil arribar a un acord. Qui afluixa finalment és Zapatero, que l'abril de 2009 relleva Solbes i li encarrega a la seva substituta, Elena Salgado, que tanqui un acord amb Castells, cosa que finalment ocorrerà al juliol. Després, com és sabut, el mateix sistema es va fer extensiu a la resta d'autonomies.
Aquella postura de fermesa no va agradar a tothom del PSC, on els sectors més pròxims al PSOE consideraven que Castells estava tibant massa la corda i que la funció de Montilla no era la de posar-li les coses difícils a Zapatero. El que és rellevant de l'experiència dels més de dos anys que va durar aquella negociació, i que ja venia precedida de dos més per pactar el marc general que s'inclouria en l'Estatut, és que el llavors primer secretari del PSC i president de la Generalitat, José Montilla, no va acceptar mai res que no fos una negociació bilateral amb l'Estat. I quan en algun moment se li va plantejar alguna cosa diferent, com ara veure's amb l'andalús Manuel Chaves, ho va rebutjar.
Molts dels líders actuals del PSC, un cop el gruix del sector catalanista ha abandonat el partit, no tenen un bon record d'aquella experiència i, per descomptat, no la voldrien repetir. És lícit preguntar-se, per tant, si Salvador Illa adoptaria el mateix rol que José Montilla en el seu moment i seria capaç de dir-li no diverses vegades a Pedro Sánchez fins a aconseguir un acord satisfactori per a Catalunya. Però, és clar, per saber si és satisfactori abans caldria conèixer quin és el model concret que proposa el PSC. I també caldria saber si Illa està disposat a encapçalar una negociació bilateral com la de Montilla o vol negociar amb tots els presidents autonòmics alhora quan mai fins ara s'ha fet així perquè fa inviable l'acord.
La conclusió és que en aquestes eleccions es pot donar la paradoxa que el partit que ha reflexionat més i ha produït més literatura sobre el finançament autonòmic des d'una perspectiva federal, amb experts en la matèria com Castells però també d'altres, i que ha influït de manera directa en tots els canvis de sistema que hi ha hagut fins ara, fins i tot quan qui negociava sobre el paper era CiU, vagi a les eleccions sense una proposta concreta per no molestar Sánchez. Aquí hi pot haver el taló d'Aquil·les del PSC en aquesta campanya.