El dia del treball de l’Engràcia
BarcelonaHi ha boira pixanera (una expressió que no podria ser sinó catalana) i la muntanya de Montserrat no es veu, és com si hagués desaparegut. No m’acostumo encara a aquesta absència, perquè m’estic, encara, acostumant a la presència.
És el Dia del Treball, o del treballador, o dels treballadors, o dels treballadors i les treballadores, o de les persones treballadores... I, conseqüentment, qui en té, de treball, no treballa, per celebrar-ho. Però una cosa és el treball i l’altra és la feina. Vull dir que un dia així, en realitat, commemora o reivindica el tipus de “treball de fàbrica” i qui es pugui anar a manifestar ho farà per obtenir millores salarials, o horàries. No es manifesten els periodistes, els esportistes, els artistes o els autònoms, perquè són els seus propis patrons, que és la manera més alegre de l’explotació.
L’Engràcia Calsina, avui, com ahir, com demà, com cada dia, fa feina, “perquè als animals no els pots dir que fas festa. Si quan arribo una mica tard a donar-los el menjar ja em rondinen!”. L’Engràcia és una dona important a la petita comunitat rural, als peus de Montserrat, on viu amb la mare. “Una Engràcia a cada nucli de població hi hauria de ser per llei”, em diu una veïna, l’Olga de cal Jepet. Cuida animals de tota mena. Rucs, cavalls, gallines, porcs, oques, gossos i gats. Té les claus de tothom i si passa res és ella qui ho soluciona. “Des de petita que m’agraden els animals. A casa teníem porcs, conills... Però ens els vam haver de treure quan vam anar a treballar a la fàbrica”, diu mentre omple una galleda de fenc. “Tu, trasto, ja vinc... Tingues paciència...! No et cabregis, que abans que a veure’t a tu he hagut d’anar a un altre puesto”. L’Engràcia és una d’aquestes persones a les quals tota mena de feres se li acosten. El gos que li borda a tothom, quan la veu passar a ella, comença a remenar la cua i a suplicar-li festes. No he vist ningú mai a qui els animals li tinguin tant amor i respecte. “Jo és que els tinc a tots subornats!”, diu, traient-li importància. “A aquest li porto una pastanaga, a aquell altre un tros de pa sec... Passa, va, no li robis el menjar al teu germà!”, li adverteix al gos, que anava a pispar pinso al cavall. “El que et deia. Anar a fer hores a la fàbrica era millor que fer de pagès. La gent de Barcelona no ho sap, es pensen que els enciams surten al Condis. Però ha sigut una vida molt pobra. Veus aquesta casa d’aquí? Ara és casa rural, però abans era de pagès. Tenien vaques. Jo de menuda, menuda, quan anava a buscar la llet, ja els portava herba. Jo m’entenc més amb els animals que amb algunes persones. I ja sé que en aquest món hi ha d’haver de tot, però jo no entenc els que els tenen por, o els que els tracten malament. Ara vaig a treure les caques. Vigila, no trepitgis”.
Li pregunto si votarà, i em diu que el seu avi, republicà, va estar tancat a la presó, i que per l’avi i per les seves idees sempre vol votar, però que està emprenyada i que no sap si anar-hi, aquest cop. “Però sempre dic el mateix i l’últim dia hi vaig, perquè el que no vull és que surtin els que no m’agraden”. I de seguida, dirigint-se al cavall: “Va, deixa’m passar, que si no em deixes passar no et puc donar lo teu...”. I vet aquí que el cavall li acosta la boca a la cara, talment com si li volgués fer un petó. És clarament un gest d’amistat. El gos, llavors, gelós, també se li acosta i també li fa festes. “Va, deixeu-me!”, riu. “Veus? Aquest és el meu dia del treball”.
