D'on ve el 133è president de la Generalitat?

BarcelonaLa Generalitat, fundada el 1359 a Cervera (la Segarra), és una de les institucions de Govern més antigues del món, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971: “I am a Catalan”, va dir aquell dia mentre un franquisme en decadència rebia un motiu més de sotsobre. Per a l’oposició clandestina catalana va ser vent de popa vers el somiat Nord i dues setmanes després es fundaria la primera i única proposta política unitària de l’estat en vida del dictador, l’Assemblea de Catalunya, que tindria com a fita cabdal recuperar la Generalitat abolida l’any 1938 en l’inici de l’ocupació militar del país durant la Guerra Civil.

La Generalitat, anomenada Diputació del General a l’edat mitjana, va ser inicialment un organisme temporal econòmic, es va consolidar l'últim quart de segle XIV i el 1413 esdevé definitiva a l'independitzar-se de les corts. Els tres braços de poder de la societat medieval eren el reial, el militar i l’eclesiàstic. El poble ras, la noblesa i l’església van adoptar el pactisme com a sistema d’entesa entre ells i amb el rei. D’aquí la consciència tan insòlita de la llibertat dels representants dels catalans enfront del rei.

Per la preeminència protocol·lària del braç eclesiàstic, el primer president de la Generalitat va ser, com recorda una placa al Pati dels Tarongers, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona. Rígid, sever i perseguidor de qualsevol corrupció.

Pau Claris, canonge de la Seu, en va ser el 94è, amb la guerra dels Segadors. Per la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte-duc d’Olivares el 16 de gener del 1641 va proclamar la República Catalana sota la protecció de França davant la invasió castellana. Va acabar morint poc després i, pel context polític avalat per la documentació diplomàtica i els estudis toxicològics –a més dels símptomes descrits de la seva agonia–, tot apunta que víctima d’enverinament.

Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles, va ser l'últim president de la Generalitat, el 121è, fins a la seva abolició pel dret de conquesta de Felip V de Borbó el 1714. Valerós i ferm va acceptar el càrrec, que altres van declinar en ple setge militar franco-castellà de Barcelona.

Cap a una nova presidència

Al segle XIX, amb la Renaixença, s’assentaven dues bases fonamentals a Catalunya, el redreçament lingüístic i cultural i un fort desenvolupament econòmic, fet que provocaria l’aparició d’un catalanisme reivindicatiu amb demandes primigènies d’autogovern.

L’any 1914, coincidint amb el 200 aniversari de l’abolició de la Generalitat, altre cop Catalunya recuperava un ens propi, la Mancomunitat, que en paraules de Prat de la Riba, el seu màxim forjador, no era res però era camí de tot. Actuava a partir de la suma de les quatre diputacions provincials fent una tasca ingent d'un extrem a l'altre del país malgrat els escassos recursos.

El precedent de la Mancomunitat, abolida definitivament altre cop per la força militar l’any 1925, va servir com a aval de la Generalitat republicana. Francesc Macià va ser nomenat president quan la Segona República Espanyola el va obligar a renunciar a la proclamació prèvia de la República Catalana el dia 14 d’abril del 1931. Era el mite vivent, l’Avi, que lluitava des del 1922 per la independència amb la fundació d’Estat Català. El 1926 intentaria amb independentistes, anarquistes i republicans la fracassada invasió de Prats de Molló que projectaria el cas de Catalunya a tot el món.

El gener del 1934, Lluís Companys el rellevaria després de la seva mort. Amb ell comença el mal fat històric dels presidents de la Generalitat contemporània amb condemnes a mort, presó, persecució, suspensió, multes i tota mena de repressió.

Companys, apassionat, audaç i popular, va haver d’enfrontar-se al creixement del feixisme i a la Guerra Civil. En el decurs del conflicte, per l’actitud del món republicà espanyol, va evolucionar vers un nacionalisme sobiranista. Va pronunciar una frase concloent: “Els catalans només ens tenim a nosaltres”.

A l’exili de França va ser detingut pel feixisme francès i nazi, i posteriorment segrestat per la policia espanyola sense que mai hi hagués cap tràmit d’extradició. Jutjat en consell de guerra va ser executat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser un crim d’estat.

El primer exili

Després de Josep Irla, Josep Tarradellas va ser el president de l’exili (1954-1980), l’home de la confiança absoluta en la restitució de la Generalitat. El 23 d’octubre del 1977 va ser rebut per una multitud de tot el país a Barcelona i la seva frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!” ha passat a la història del país.

Jordi Pujol va ser el president electoralment imbatible (1980-2003). Condemnat a set anys de presó per la lluita antifranquista, va esdevenir un símbol transversal. El juliol del 2014, al confessar que durant 34 anys, incloent-hi els 23 en què va ser president de la Generalitat, tenia diners a l’estranger provinents d’una deixa del seu pare, va sacsejar tot el país.

Els presidents Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès l’han seguit en democràcia, molts d'ells víctimes també de la repressió, fins a arribar al moment actual. El 133è president podria haver d’esperar si guanyen Puigdemont (130è) o Aragonès (132è), però sigui qui sigui haurà de fer front a una societat molt complexa, en una Espanya que no sap com encarar en democràcia les reivindicacions catalanes.