El conte d'ERC
BarcelonaERC ha sabut viure en la contradicció. Un partit que es reivindica nou al poder, però que dels últims vint anys ha ocupat càrrecs en quinze. Una formació en contra del joc que fa un all-in per defensar un casino (bé, d’acord, això si ens creiem la teoria). Un partit que sap assumir contradiccions, però que treballa per tapar-les. Un partit ple de dirigents que comencen les frases amb un “nosaltres hem dit sempre” per dissimular els canvis d’opinió.
La contradicció original d’aquesta Esquerra 2024 l’hem de situar l’últim trimestre del 2017. Si en les eleccions que van veure néixer ERC va fer-se famós allò d'“Espanya se n’ha anat a dormir monàrquica i s’ha llevat republicana”, el despertar sobtat de la DUI va portar ERC de la pressió a Puigdemont i les 155 monedes de plata a despertar-se com la paladina del diàleg amb l’Estat.
Per això, visitar l’hemeroteca permet a l’Esquerra del passat discutir propostes de l’Esquerra del present. “No ens deixarem enganyar ara per la promesa d’un referèndum impossible”, clamava Oriol Junqueras en un míting el 2015. Sembla que Pere Aragonès, que proposa el referèndum acordat aquest 2024, estigués responent al mateix líder del partit nou anys després: “Ens diuen que és impossible, però el que sabem la gent d’Esquerra és que impossible no surt al nostre diccionari”. I això que el Junqueras del 2015 demanava que no els expliquessin “contes”, perquè els contes els explicava als seus fills. Aquell mateix any l'actual president de la Generalitat considerava el referèndum pactat una pantalla passada: "Si és reconegut per Espanya, ja no és revolucionari, és pactat. I això ja ho hem intentat".
ERC pot dir a favor seu que no és contradicció, sinó evolució. Que els abrandaments de fa deu anys són les lliçons d'ara. Però els republicans van voler dir el mateix i el contrari de manera abrupta i sense passar per l’autocrítica, com si de cop ens creguéssim que aquell que no volia que li expliquessin contes ara és addicte als audiollibres. En una cosa poden treure pit: contradictoris o no, tot l’independentisme ha pujat al vaixell de la negociació. El problema és que el 12-M els vots els poden pescar uns altres.