MadridAquest diumenge, 12 de maig, ha de ser especial. El costum de fixar una data per als canvis de cicle fa que hàgim de recórrer al calendari per identificar el moment precís en què les coses van deixar de ser com eren. I després d'aquestes eleccions autonòmiques caldria que poguéssim notar que la foto fixa dels últims anys s'ha mogut. Un cop més hauríem de desitjar que fos possible tirar enrere la màquina del temps per recuperar el que hem malgastat. Segurament Marcel Proust ni s'imaginava la influència que la seva experiència sensorial amb una magdalena tindria en la cultura contemporània. Però, amb magdalenes o sense, a Catalunya li cal recuperar el temps perdut. El mal ús d'energies per enfrontaments estèrils hauria de quedar enrere, i servir com a lliçó per evitar cometre els mateixos o similars errors en els pròxims anys. La història d'un poble no la fa un sol home, ni tan sols en els sistemes dictatorials. Per tant, la qüestió no és senzillament qui guanyi les eleccions d'aquest diumenge, perquè pugui formar govern o perquè sigui el més votat. La clau és l'administració que es faci del resultat electoral i que el sentit de la responsabilitat passi per davant de les necessitats de protagonisme.
Es va voler que el Procés fos una obra col·lectiva i es va posar en marxa molta gent confiada en un futur que no ha arribat. Fins i tot els homes i dones més partidaris de culminar un camí de construcció nacional que porti a la independència de Catalunya saben, han de saber, que el full de ruta seguit no era encertat, encara que només sigui perquè òbviament no ha aconseguit els seus objectius. Mantenir la perseverança en fer entrar el clau per la cabota no indica intel·ligència, sinó un caràcter obtús, un tret de la personalitat que mai ha sigut aconsellable per a les tasques de lideratge. Canviar de conducta no vol dir oblidar idees, propòsits o conviccions. Adaptar-se al terreny és sempre l'opció més sensata si no es vol perseverar en el fracàs. La Catalunya rica i plena de la lletra d'Els segadors està lluny d'aconseguir-se. El passat mes de febrer es publicaven dades estadístiques segons les quals la taxa de risc de pobresa o exclusió social és del 24,4% de la població catalana. Apostar per la inestabilitat política augmentarà el benestar?
Que consti que l'exercici de propaganda que posa en marxa una campanya electoral no té límits, i que tothom participa de les exageracions i els disbarats. Pedro Sánchez –que ja deu haver acabat de llegir les Meditacions de Marc Aureli i potser fins i tot els assajos de Montaigne per al seu pròxim retir espiritual– deia en un dels seus últims actes que “amb un president socialista a la Moncloa i un altre president socialista al Palau de la Generalitat de Catalunya, Catalunya i la resta d'Espanya seran imparables”. Si no aspirem a tant, home. Jo, que m'he empassat desenes de mítings seguint campanyes electorals per tot Espanya durant un bon grapat d'anys, segueixo sense explicar-me per què polítics de tota mena creuen que el recurs oratori més agraït és el pleonasme. Em pregunto per què aquest tipus d'exercici per a convençuts, i per què no es parla a la gent amb dades i arguments. Però bé, això era una digressió, pensada per sostenir que en cap cas parlo de combregar amb rodes de molí. Parlo de tot el contrari, de ser exigents amb els nostres polítics i fer-los veure que estem cansats de promeses incomplertes i jocs de mans.
El que cal fer el pròxim dilluns és deixar-se de demagògies i populismes i posar-se a la feina. Si les enquestes són encertades, el PSC i ERC tindran de què parlar. I els comuns, probablement. No soc gaire partidari dels tripartits. Com en altres aspectes de la vida, en política s'ha constatat que tres són multitud. Sé que el diàleg del qual parlo no serà fàcil. ERC ha patit en els últims mesos, i segueix patint. Això de dialogar i negociar ara resulta que està mal vist. Hi ha qui es creu que treu més resultats perquè fa més o menys el mateix però des de fora d'Espanya. Set vots poden fer miracles, no ho nego, però pensar que es podrà seguir tibant la corda indefinidament és ingenu. Fer política és alguna cosa més que pretendre viure d'anar penjant ninots de paper retallats a l'esquena de l'adversari. Si Junts pot sumar amb ERC –cosa que no sembla fàcil– haurà de decidir d'una vegada si vol jugar fort, i no per seguir aplicant tortura xinesa al govern de coalició del PSOE i Sumar, sinó per intentar treure'n partit collant sense perseguir impossibles ni “inviables”. Caldria intentar anar a collir fruita a un arbre que està obligat a proporcionar-la. Em refereixo al finançament autonòmic.
Les magdalenes, per a l'amic Marcel Proust. La font a la qual cal portar el càntir és la de la revisió del model de repartiment de recursos. Sé que em direu que el PP intentarà impedir-ho i boicotejar-ho tot. Serà la seva temptació, és clar. Però les seves autonomies –i són 11, a part de Ceuta i Melilla– també necessiten millorar la seva posició. Felipe González acostumava a dir que tot model de finançament al final n'ha de sumar cent. Sí, sí, però qui negocia des del govern té marge d'actuació, sobretot si té majoria parlamentària, encara que sigui precària. El que no pot esperar Pedro Sánchez és que des de Catalunya se li proporcioni estabilitat només per responsabilitat pura i dura. En el terreny de la política, les responsabilitats són compartides, i d'una manera molt òbvia quan les urnes no donen majories suficients. González, Aznar i Rajoy van fumar puros amb delectació quan van comptar amb majoria absoluta, els anys 1982 i 1986 en el primer cas, 2000 en el segon i 2011 en el tercer. Però mentre no la van tenir, o després de perdre-la, els costava encendre els cigars i s'ennuegaven amb el fum.
Tot això per dir que les oportunitats hi seran. Catalunya ha de jugar fort, però sense deixar de tocar de peus a terra. Per fer demagògia ja hem tingut la campanya. Illa haurà de demostrar que no és un manat, el PSOE que vol i sap negociar, i els independentistes guanyar-se el pa i la sal mentre esperen l'amnistia. També poden seguir servint el país a base de baralles, mentre arriben les europees, com el PP, esperant el dia que puguin veure Sánchez arrossegant-se per terra. O millor, pel fang.
