Carles Puigdemont: el líder que pot pensar com la CUP, semblar d'ERC però ser de CDC

BarcelonaSi hi ha un presidenciable conegut el 12-M és Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, 1962). En el baròmetre del CEO arriba al 98% a Catalunya i el seu índex de coneixement també és alt a Espanya i a Europa. Ara bé, és el personatge que genera més sentiments contradictoris: adhesions i animadversions en funció de la trinxera en què cadascú es va col·locar el 2017. Perquè Puigdemont és, a ulls de tothom, sobretot això: el president de l'1-O.

Ara bé, què hi ha darrere? Què ha viscut? Quin Puigdemont hi ha després del retorn? Només anant més enllà del mite –ja sigui el de l’heroi o el covard, com ell dibuixa en el seu espot electoral– és possible entendre el personatge. És, sobretot, un dirigent polític amb “profundes conviccions”, que s'ha "endurit" i "madurat" a l'exili –es reafirma el seu entorn– i que té els dots del lideratge carismàtic que va teoritzar Max Weber: té la capacitat de generar entusiasme, els seus seguidors li atribueixen condicions superiors a la resta i tendeix a creure més en ell mateix que en la seva organització, que pot entrar en col·lapse sense la seva figura –subratlla un excompany de files–. Una definició que encaixa amb Puigdemont, però també amb Jordi Pujol, un dels referents de l'expresident juntament amb Václav Havel, Nelson Mandela i Winston Churchill.

Els inicis en política

Puigdemont és independentista des que té consciència política, però va decidir fer-se de CDC als anys 80 captivat per Pujol. "Penses com la CUP, sembles d’ERC però ets de CDC”, li va etzibar una vegada un dirigent al Parlament. Perquè Puigdemont ho pot fer tot alhora: defensar la vigència de l'1-O, però pactar la investidura de Pedro Sánchez. Ser convergent i fer coses que li semblen bé a uncupaire -el referèndum-. Un caràcter polièdric que es reflecteix en Junts, la identitat del qual depèn sobretot d'ell. Una manera de fer que sovint ha aixecat polseguera al partit, de la que n'és el líder de facto sense cap càrrec orgànic.

A CDC, Puigdemont mai va participar en les capelletes internes perquè és un vers lliure i es forja l'equip per allà on passa. Estreny vincles en funció de l'època. A la presidència es va fer seu el personal d'Artur Mas. Durant l'1-O, la seva mà dreta va ser Jordi Sànchez. A l'exili Josep Rius, Elsa Artadi i Albert Batet –amb qui ja compartia amistat de l'època d'alcalde i diputat–, i més tard Toni Comín, Josep Lluís Alay, i, sobretot, Gonzalo Boye, la peça clau perquè s’hagi forjat com el lideratge més irredempt amb les victòries jurídiques a l’exili.

I és que el seu vertader entorn polític és el mateix que el personal, que no té càrrecs ni de partit ni institucionals, però que contribueix a donar transcendència a la seva figura i en el seu moment a la presidència de la Generalitat, perquè se la creu. Ho exemplifica un episodi del gener del 2018, abans del primer viatge que va fer Puigdemont a Dinamarca, just després de l'exili i de ser destituït pel 155. Enmig dels dubtes de la família i amics per una detenció, Jami Matamala va saldar el debat: "El president, abans que marit, pare o amic, és president". Puigdemont va ser l'endemà a Copenhaguen. No és innocu que sempre sigui Matamala qui el flanqueja als mítings, la persona que sempre avança al seu costat fins a arribar a l'escenari.

L'accident

Molts coincideixen que Puigdemont és un home "seriós" i "tossut", però si s'hagués de definir per les seves aficions, traspua calma i bohèmia: la música –la guitarra i l’harmònica– i, sobretot, llegir. Cuinar és la manera d’evadir-se i si hi ha una cosa que demostra la seva meticulositat és que no pren cafè sense escalfar la tassa abans. També és familiar i gelós de la seva intimitat, com ho ha demostrat aquests anys intentant deixar fora del focus la seva parella, Marcela Topor, i les seves filles. Sempre ha destacat la part més política de l'exili. Tot i això, ningú amaga que el més dur ha estat perdre el seu pare (2019) i la seva mare (just en aquesta campanya) sense haver pogut travessar la frontera per acomiadar-los.

Sent el segon de vuit germans, va passar la infància a l’internat de Santa Maria del Collell (Girona), va créixer sense els referents dels pares a prop. D’allà –i de casa seva– se’n va emportar la fe cristiana. Després de treballar a la pastisseria de la família a Amer, va començar al diari El Punt mentre estudiava filologia catalana i, de les anades i vingudes en cotxe a Girona, té una cicatriu a la cara que li va canviar la vida: va encastar-se contra un tràiler que va fugir i el cotxe va quedar descapotat. Un xoc que li hauria pogut costar encara més car a ell si no hagués conduït mig estirat, amb el seient enrere, com explica el periodista Carles Porta a L’amic president (2016). No només van ser físiques les conseqüències. Per pagar-se un nou cotxe va haver de deixar els estudis i posar-se a treballar a jornada completa. Arribaria a ser redactor en cap del diari i fundador de l'Agència Catalana de Notícies. “És un tio amb sort”, opina, malgrat tot, el seu amic Miquel Casals, que el defineix com una persona culta i amb la curiositat innata del periodista per la història. No en va, constata una altra font, s'ho ha après tot dels llocs on ha viscut per l'exili.

Vol una segona oportunitat

Puigdemont va decidir en quinze minuts si agafava la presidència de la Generalitat l'any 2016. Va dir que sí a Mas, però ni ell havia ideat el full de ruta de Junts pel Sí —que preveia una DUI en 18 mesos– ni tampoc va triar els seus consellers. Va arribar al Palau amb les cartes marcades, "encotillat". Ara vol una segona oportunitat amb una candidatura que ha pensat ell: ha decidit el missatge, la gent que l'acompanya i el programa de govern. Vol una segona oportunitat per retornar a la presidència i demostrar a la ciutadania que pot tornar a conèixer el candidat que tothom dona per conegut.