Breu història dels que votaran i els que no
Badalona / BarcelonaPlou, però la derrota de les mirades és estructural. Tampoc remuntaran gràcies a les fotografies d'entrepans depriments ni a la pesantor dels fluorescents: les terrasses de la pseudoplaça on em trobo estan més pensades per oblidar les penes que per trobar solucions. La concentració de bars de batalla, pakis i tallers mecànics impedeix que cap negoci s'enlairi per sobre de la lògica del manteniment: soc al barri de Sant Roc de Badalona, concretament a la secció censal 42, perquè gràcies a un reportatge de Crític sé que em trobo als carrers amb més abstenció de Catalunya.
No dic que esperés un sofà al mig del parc amb adolescents traficant amb drogues com a The Wire, però els blocs de pisos lletjos amb els portals oberts, l'atapeïment de grafitis dels que no confondríem amb un Banksy i la roba mal penjada de les finestres que s'està mullant m'ofereixen una estampa de degradació urbana prou contundent. Primer pregunto a la clientela. "Que hi ha eleccions? Quan? Doncs jo votaré Vox. M'agrada el que diuen. I la meva dona també". No poso en dubte la intenció, però materialitzar-la trencaria l'estadística segons la qual 9 de cada 10 persones que viuen en aquests blocs no votaran. Intento trobar un sentit sociològic a l'hostilitat en suspensió del barri, i el propietari d'un dels bars, que fa 35 anys que hi viu, em diu que el problema no són els serveis, sinó l'actitud: allà els escombriaires passen cada matí, però la gent aconsegueix emmerdar-ho tot abans que es faci de nit. La venjança contra l'espai és la metàfora de moltes altres venjances.
Amb un cop de cotxe de 25 minuts em planto a Sarrià. El lloc on hi haurà més participació de tot el país correspon a la secció 19, per sobre de la Diagonal, entre el passeig de Manuel Girona i els Jardins de Joan Vinyoli. No és el Sarrià poble, passejat i entranyable, sinó un refugi residencial. Concretament, el triomf de la democràcia es dona al grup d'habitatges de Les Cotxeres de Sarrià, que, segons la Viquipèdia, representen "l'ideal coderchià segons el qual l'urbanisme de qualitat devia generar-se a partir d'un concepte arquitectònic també d'alta qualitat". Una altra manera de dir-ho és que, quan l'espai importa, la gent que hi viu se sent important. Les vint comunitats d'aquesta superilla –abans que en diguéssim superilles– dissenyades per Coderch fan allò màgic de fondre els oposats: racionals, però naturalistes; públiques, però recollides; igualitàries, però ufanoses... deu ser com viure dins d'una bona idea.
No hi ha bars per fer cerveses, sinó cafeteries amb taules de fusta clara plenes de portàtils emprenedors, i els negocis del carrer reflecteixen una esperança de vida llarga: dues clíniques dentals, una ortopèdia, tres perruqueries. En l'apartat tèxtil he deixat enrere les pelfes sintètiques pels folres de plomes i el desconcert cromàtic per una omnipresència autoritària del blau marí. La uniformitat estètica fa pensar en una autoconsciència de classe que sap que tot va bé i que votar pot ser un instrument decisiu perquè continuï així. I, efectivament, tothom amb qui parlo sap que hi ha eleccions i em diuen que tenen claríssim el que votaran. Un senyor que fuma una cigarreta electrònica em diu en castellà que cal votar polítics que no obstaculitzin el progrés econòmic, mentre un home que arrossega amb presses el carro de la compra em diu que el que ell votarà no és a Catalunya. Aquí la gent negocia amb el futur.
