Alejandro Fernández, el melòman que va desobeir la seva mare

BarcelonaAdmirador com és de Stefan Zweig i el seu fabulós Moments estel·lars de la humanitat, Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) sap que hi ha instants decisius de la història de cadascú en què tot pot decidir-se per un detall. En el seu cas, aquest moment ben bé podria ser el desembre del 2017, quan durant unes hores es va veure fora del Parlament i només el recompte del vot dels residents a l’estranger va salvar a l’últim minut el seu escó per Tarragona. No ha sigut l’únic cop en la carrera de Fernández que la moneda ha pogut caure d’un cantó o de l'altre. El 2011 va acaronar l’alcaldia de Tarragona de la mà d’un pacte amb CiU que es va trencar a última hora. Més a prop, fa només un mes i mig, el seu futur també semblava penjar d’un fil pel seu enfrontament amb Alberto Núñez Feijóo i bona part de la plana major del partit a Catalunya. I, tanmateix, torna a ser el candidat del PP.

Perquè, com passa amb el seu també venerat Morrissey, a Alejandro Fernández gairebé ningú li discuteix el talent, però hi ha molta gent que no el suporta. Normal. Fer amics dins la formació no ha sigut mai una de les seves prioritats. “Ni tinc padrins ni desitjo tenir-los”, deia en una entrevista recent. Al contrari. Molts cops les lluites internes l’han ocupat tant o més que les seves passions més enllà de la política: la música, la lectura i el cinema. Molts dins del PP l’acusen d’haver-se rodejat d’un nucli massa petit. Una guàrdia pretoriana que fins i tot els que el defensen creuen que ha sigut un error. “S’ha rodejat malament”, admet un històric del PP que el coneix des de fa temps.

Tot i la seva aparença afable i distesa quan intervé al Parlament, darrere el Fernández públic hi batega un home més aviat esquerp. Per això, tot i liderar el PP a Catalunya des del 2018, a la seva agenda han escassejat els actes de partit pel territori tots aquests anys. “Sovint és l’últim a arribar i el primer a marxar”, exposa un company de files. Amant dels escacs, Fernández és més de fer-s’ho tot sol que de jugar en equip. Treballar amb ell tampoc és senzill. “Defuig les reunions i prefereix despatxar per WhatsApp”, explica un dirigent del partit. El que li agrada, convé tothom, és intervenir al Parlament. El seu minut de glòria que, diuen, es prepara a consciència amb l’objectiu de difondre’l per xarxes fent lluir la seva principal virtut: l'oratòria.

2.000 discos i un pou de llibres

Darrere de la seva al·lèrgia als actes de partit hi ha també les ganes d’arribar a casa i refugiar-se en els 2.000 discos –CD i vinils– i els molts llibres que hi té. També en els seus gustos culturals Alejandro Fernández és una rara avis al PP. De Tísner a Knausgard, passant per Houellebecq i Zweig. I de Queens of The Stone Age –el seu grup preferit– a Jim Morrison –el seu ídol d’infantesa– passant per The Smiths, Metallica o Nick Cave. Tot i els seus flirtejos amb el grunge i presumir de bona veu, Fernández ja tenia clar amb 10 anys el que volia ser: polític.

Ho va mamar dels seus pares –una parella d’asturians que es van mudar a Catalunya el 1974–, de qui Fernández sempre explica que ella era comunista i simpatitzant de Julio Anguita i ell –que treballava de camioner en grans obres– d’Aliança Popular i admirador de Manuel Fraga. En això el dirigent popular va desobeir la mare i es va decantar pel pare. I, potser en un homenatge a la figura paterna, el dia que va oficialitzar el seu pols amb Feijóo, Fernández va reformular el cèlebre "Ni tutelas ni tutías" de Fraga i es va declarar un home “lliure, sense tuteles”. Avui torna a ser candidat, en una llista plena de contrapesos que segur que el voldran tutelar. Potser després del 12-M encara haurà de viure un altre moment estel·lar.