L’efecte papallona d’Errejón amenaça un Sánchez sense pla B

MadridLa teoria del caos és un principi regent de la política espanyola i té els estrategs dels partits pendents de les ales d’una papallona que puguin acabar desencadenant un altre tomb inesperat i rotund. Fa ben poc, qui feia batre les ales era Vox, omplint Vistalegre amb un discurs xenòfob, homòfob i masclista que semblava no tenir predicament a l’Estat, i que ha acabat derrocant lideratges històrics a Andalusia i obligant a recol·locar el tauler polític. Ara és el torn d’un aspirant a falcó de la política espanyola, Íñigo Errejón -que semblava avançar ferit i ranquejant cap a la cantonada que li havia reservat el seu botxí i company de files, Pablo Iglesias, a la Comunitat de Madrid-, qui emprèn un vol que amenaça de desballestar l’estratègia de Pedro Sánchez per mantenir la triple entesa de la dreta lluny de la Moncloa. Un petit canvi en les condicions inicials d’un sistema pot tenir conseqüències imprevisibles, diu la física.

La decisió d’Errejón de fer saltar pels aires els processos interns de Podem i anunciar una candidatura alternativa a la Comunitat de Madrid amb l’alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena, ha descol·locat no només el sector oficialista de Podem, sinó també la Moncloa. La consolidació de dos blocs en la política espanyola, amb Podem, el PSOE i els partits nacionalistes i independentistes, d’una banda, i el PP, Ciutadans i Vox, de l’altra, avança imparable. L’acord de govern a Andalusia, segellat amb menys patiment del previst per als taronges i amb entusiasme per a les altres dretes, hi posa el llacet. Sánchez ja hi comptava. Aquest marc tenia efectes positius per a ell, perquè podia fer d’antagonista de l’extrema dreta i mobilitzar l’elector d’esquerres moderat, temptat per l’abstenció arran de la crisi institucional que ha agafat el relleu de l’econòmica. Però és el bloc d’esquerres el que trontolla, i una trencadissa a Podem amenaça d’erosionar una base de votants ja debilitada.

Polarització

Tant el PP com Ciutadans li han comprat la tesi de la polarització. El partit de Pablo Casado, que ha consolidat aquest cap de setmana el canvi estratègic obert amb l’arribada del nou líder, s’ha lliurat sense embuts a la feina de buscar una majoria de dretes que compti amb els altres dos actors, que considera una escissió desgraciada conseqüència de la tebior del seu predecessor, Mariano Rajoy, sobretot en el flanc nacionalista espanyol. A Cs estan decidits a fer-li el joc, i plantejaran la campanya de les espanyoles en clau de fer descavalcar Sánchez. Diverses veus al partit deixen clar que un pacte amb l’actual president espanyol és impossible, perquè el descarten com a constitucionalista pels seus pactes amb els independentistes.

Així, l’aposta per la polarització de Sánchez per mobilitzar el vot anti-Vox funciona en el pol de la dreta, però coixeja en el de l’esquerra, i l’ha deixat sense el pla B que pregonen els crítics dins el seu partit, que preferirien un acostament a Ciutadans. Al PSOE, el malestar pel desgel amb els independentistes és persistent. El moviment del partit a Extremadura demanant aplicar el 155 a Catalunya n’és un símptoma més. El president espanyol de moment manté l’aposta del diàleg -estudia acceptar la petició de Puigdemont de crear una taula de partits amb observadors externs a canvi de negociar els pressupostos-, però la pressió dels barons, atemorits per una eventual pèrdua de poder en les eleccions autonòmiques del maig, augmenta. I la crisi a Podem dispara la incertesa, pel possible impacte desmobilitzador en el votant d’esquerres que acabi debilitant el bloc.

A priori, una crisi al principal rival per l’esquerra podria semblar un regal per a Sánchez, que aspiraria a guanyar terreny a Pablo Iglesias recollint el desencís generat pel moviment d’Errejón. Però la debilitat demoscòpica de la majoria de la moció de censura obliga a guardar el cava. La divisió interna ha castigat històricament l’esquerra, amb uns votants més disposats a quedar-se a casa en unes eleccions que els de dretes. L’exemple andalús és recent i punyent, i ni tan sols l’optimista hiperbòlic Sánchez s’imagina recollint tota la sagnia de votants que podria provocar un trencament a Podem. Sobretot ara que Iglesias havia començat una ofensiva contra ell per marcar perfil i que es pot concretar dimarts si, com diuen, els liles tomben el decret del lloguer de l’executiu espanyol i debiliten encara més el bloc.

L’esperança de Sánchez és que la por empenyi més que la il·lusió. L’auge de Vox, envigorit per la curiositat entusiasta o l’entusiasme curiós de bona part dels mitjans de comunicació i per la decisió del PP d’ascendir-los d’actor secundari a protagonista de la política espanyola, segur que mobilitzarà electors, però els escenaris que obre el moviment d’Errejón són tan insondables que no permeten descartar ni tan sols una ruptura del seu partit, de conseqüències electorals impossibles de calcular. La teoria del caos anul·la la capacitat de predicció i afegeix incertesa a Sánchez sobre la gran decisió que té ara damunt la taula: la data de les eleccions, que apunta a la tardor.