Duran es prepara per pilotar el seu relleu a Unió

Barcelona.Una de les paradoxes del moment polític actual a Catalunya és que Josep Antoni Duran i Lleida, després d'abanderar el 2011 la primera victòria de CiU en unes eleccions generals amb el pacte fiscal com a proposta estrella, s'ha trobat en un escenari incòmode per al seu discurs de moderació. L'acceleració sobiranista dins de CiU d'ençà de l'última Diada està provocant constants friccions entre Convergència i Duran. Ell mateix ha reconegut que l'evolució dels pròxims temps influirà en el seu futur polític, però existeixen altres factors que també l'empenyen a plantejar-se a mitjà termini fer un pas enrere o, més ben dit, al costat.

"Duran té clar que aquesta legislatura ha de perfilar la seva successió dins del partit, però no plegarà de qualsevol manera. Influirà molt en el resultat final del procés", opina un dirigent pròxim al líder d'Unió consultat per l'ARA. Duran -que es va convertir per primer cop en president del comitè de govern dels democristians l'any 1982 i que des del 1987 ocupa el càrrec ininterrompudament- no es prepara per desaparèixer immediatament de l'escena. Als seus 61 anys, el polític del Campell té intenció de guiar, encara estant molt actiu, el procés del seu relleu, segons coincideixen les diferents fonts del partit consultades.

Poc abans de l'últim congrés del partit a Sitges, el maig del 2012, quan es va imposar còmodament amb un 80% de suports davant l'opció nítidament independentista de l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, Duran va meditar fer-ne alguna menció al seu discurs. Finalment, va estalviar-s'ho, però era conscient que en els pròxims anys ho hauria d'abordar. A la nova direcció va procurar incorporar els candidats a succeir-lo, mantenint equilibris. Josep Maria Pelegrí és el secretari general, Joana Ortega ostenta el càrrec institucional més potent -vicepresidenta del Govern-, però el més ben situat a les travesses és Ramon Espadaler, que va guanyant notorietat com a conseller d'Interior i que ja va rebre el suport de Duran per repetir l'any passat com a president del consell nacional. Fora del nucli dur, també pertany a la direcció Antoni Castellà, secretari d'Universitats de la Generalitat i cap visible del sector independentista i renovador d'Unió, que mai ha tancat la porta a postular-se.

Els tempos del procés encara s'han de definir, però més d'un dirigent apunta que el congrés que el partit ha de celebrar a principis del 2014 per reformar els seus estatuts pot ser clau. Els democristians ja s'havien plantejat temps enrere separar explícitament el càrrec de president del partit del de president del consell nacional, i ara és una de les opcions obertes per trobar el nou encaix de Duran. D'altra banda, per triar el futur president del comitè de govern, amb funcions executives, les fonts coincideixen que caldrà posar-hi urnes. Duran podrà mullar-se a favor d'un candidat, però probablement haurà de córrer el risc de veure sorgir un nom alternatiu.

Blindar el projecte ideològic

Ara mateix, però, la prioritat de Duran no és especular amb el perfil del seu successor, sinó assegurar-se de deixar ben lligat el projecte ideològic i evitar que es vegi arrossegat per l'onada sobiranista. El viratge de CiU ha tensat la relació entre els dos socis. Mentre la CDC d'Artur Mas aposta per l'estat propi entès com a independent d'Espanya, Unió s'aferra al confederalisme que defensa des del 1931. L'acostament als postulats d'ERC i la caiguda lliure de CiU a les enquestes estan generant un intens debat intern, sobretot a les files democristianes, sobre la necessitat de marcar distàncies amb els d'Oriol Junqueras per evitar quedar engolits pel seu discurs netament independentista.

No és gens estrany sentir-li dir a Duran que ERC és el seu "adversari", ja que "té una cultura política completament diferent" de la d'Unió. És un sentiment estès entre els democristians, que van arrufar el nas davant del pacte CiU-ERC no només per la consulta, sinó per les pujades d'impostos que esmenaven el rumb econòmic del Govern traçat durant la primera legislatura de Mas.

¿Tambors de ruptura a la federació arran d'aquestes tensions? Hi ha un dring de fons, però de moment la sang no arriba al riu i, segons la pràctica totalitat dels dirigents consultats, a curt termini el trencament es descarta. De fet, no interessa a cap dels dos socis: a Mas l'obligaria a acabar la legislatura -14 dels 50 diputats són democristians-, mentre que Unió, en l'actual context sociopolític, podria quedar en certa manera residualitzada. Els dos partits aniran junts fins a la consulta, tal com van pactar Mas i Duran abans del 25-N, i aleshores ja es veurà cap on va el vaixell. Per això Duran insisteix, en el marc de la seva retirada gradual, a no desviar el rumb ideològic del partit.

El líder d'Unió és, al mateix temps, secretari general de CiU. El seu rol dins de la federació és una altra de les incògnites de futur. Ell mateix ha alimentat el dubte sobre la seva continuïtat com a portaveu de CiU al Congrés un cop hagi acabat l'actual mandat, el 2015. La decisió, diu, encara no està presa, però en els últims dies ha donat més d'una raó per no repetir a Madrid.

L'endemà

Sector privat? ¿Algun tipus de representació institucional? On segur que no anirà el líder d'Unió, com va garantir ahir, és a Brussel·les com a eurodiputat. Ja ho va ser als anys vuitanta i, segons apunta des de fa setmanes, en el seu procés d'enretirada hi ha un factor personal. En altres paraules, la seva dona i les seves tres filles també hi tindran alguna cosa a dir. El relleu de Duran -que ha jugat gairebé tots els papers de l'auca política catalana- al capdavant dels democristians, sigui quina sigui la fórmula, serà la parada i fonda d'un partit que ha liderat durant més de trenta anys. Una eternitat, en termes polítics.