Duran abandera una refundació del “centre polític” a Catalunya

BarcelonaEls 31 minuts i 35 segons que Josep Antoni Duran i Lleida va destinar a adreçar-se als militants i quadres democristians que assistien ahir a la clausura de l’Escola d’Estiu d’Unió, a Caldes de Malavella, van servir per cosir un discurs que presagia una sacsejada, d’abast encara imprevisible, en el tauler polític català. La cita venia precedida d’unes setmanes de “reflexió personal” de Duran sobre la seva possible renúncia com a secretari general de CiU, una hipòtesi, però, que en cap cas comportaria el seu adéu imminent com a líder d’Unió. Si s’ha de jutjar per les paraules d’ahir, el que Duran té al cap no és plegar de la política, sinó promoure una operació de rellançament de l’espai centrista a Catalunya que en les tres últimes dècades ha ocupat sobretot CiU. Pretén engegar un “gran moviment” que trenqui les costures dels partits tradicionals i s’adapti al “canvi de cicle” polític.

No va ser una intervenció improvisada. De fet, dies abans ja havia advertit als seus col·laboradors que el missatge que pensava donar a l’Escola d’Estiu marcaria un punt d’inflexió. Ja en l’arrencada va avisar que no es referiria a qüestions conjunturals, sinó a fer un diagnòstic -alarmant- del país i a suggerir camins de sortida. D’entrada, va fer èmfasi en la “crisi institucional” que ha deixat per terra la popularitat dels polítics. “No ens volen ni veure, n’estan tips, de nosaltres”, va constatar Duran, que detecta una “manca de lideratges” i que està convençut que s’està gestant una “autèntica revolució” que amenaça de desintegrar l’ statu quo si les forces que tradicionalment han portat les regnes de les institucions no l’encerten a l’hora de renovar-se.

Mentre a l’esquerra assagen alternatives a la recerca de la unitat del vot de protesta -Podem i Guanyem Barcelona són dos dels exemples de moda- i, a la dreta, opcions com UPyD i Ciutadans esgarrapen terreny electoral al PP -i en part també als socialistes-, Duran troba a faltar un “revulsiu” que revitalitzi el centre. Perquè les dues “columnes vertebrals” de la Catalunya institucional de l’últim quart de segle mostren ja signes d’esgotament: el PSC “s’enfonsa” i CiU “perd suport popular”. “I això no és bo”, assegurava ahir Duran, enyorant els temps d’estabilitat bipartidista davant el nou escenari de fragmentació.

Contra el frontisme sobiranista

Un dels partits que creixen enmig de les múltiples crisis -econòmica, financera, social, institucional- que tenallen el país és ERC, que, segons Duran, té la sort que “la gent ha perdut la memòria” dels anys del tripartit. Ara ERC conjuga amb èxit “la paraula màgica que ho arreglarà tot”: independència. Però, per Duran, la recepta que cal aplicar no consisteix a sumar-se a un dels bàndols del debat sobiranista. Unió està alineada amb els defensors de la consulta, però la seva resposta a la doble pregunta del 9-N encara s’ha de definir. I, a parer del seu cap de files, l’aposta democristiana ha de continuar sent “la concòrdia i el diàleg, no la confrontació i el frontisme”.

No va al·ludir explícitament al 9-N, però de les seves paraules es deduïa que no s’imagina el seu partit sumant-se, en unes eleccions plebiscitàries, a una candidatura unitària per impulsar una declaració unilateral d’independència. Fent una ullada al passat, va recordar que Unió sempre ha defugit el frontisme, i això fa que en determinats moments de polarització se senti “desubicada” i incompresa per una societat que entén millor el “blanc o negre, sense matisos”. El nou espai que propugna buscaria un perfil diferenciat de l’independentisme que veu impossibles les terceres vies.

És un posicionament que desballesta l’estratègia d’una CDC partidària del doble sí al 9-N i d’un Artur Mas que apostava per una llista d’unitat amb ERC a les europees i que veu en les plebiscitàries un pla B si l’Estat veta la consulta. Ahir ningú de Convergència va sortir al pas de les declaracions. En prevenció del que puguin dir els dirigents d’aquest partit, Duran va garantir que la seva crida no va dirigida “contra ningú, i menys contra CDC”.

En què consistiria, doncs, aquest espai de centralitat? Duran només en va apuntar algunes línies mestres. Va voler deixar clar que no es tracta simplement d’ampliar les bases d’Unió ni tampoc d’una “operació de maquillatge” per sobreviure a aquest “canvi de cicle” que amenaça de fer miques bona part de les velles estructures. El que vol Duran és forjar “un gran moviment, una unió de democràcia social”, que defensi “una Catalunya nacionalment forta, capaç del pacte o de l’afirmació, socialment cohesionada i justa, amb tremp espiritual”. Que reivindiqui sense complexos el “fet religiós” com un valor positiu, que no tingui por de transgredir el que és políticament correcte i d’enfrontar-se a tota mena de “populismes” que miren d’oferir respostes al “desencís” de la gent amb la política.

I amb qui pretén forjar aquest “nou camí”, Duran? Després de mesos i mesos -fins i tot anys- veient-se arrossegada cap a posicions cada cop més sobiranistes, que han arribat a generar dubtes interns i topades públiques amb els seus socis de Convergència, ara Unió es proposa -a suggeriment de Duran- prendre la iniciativa i actuar com a motor aglutinador d’aquest nou espai, que ha de ser capaç d’integrar “persones i grups de tradició política diferents” però disposats a compartir, amb voluntat de “gran servei a Catalunya” i “sense afany de protagonisme”, un mateix projecte de país.

Sense anar “a remolc de tercers”

Hi trobaran les portes obertes “cristians o persones de cultura cristiana que hagin militat o militin en el món socialista i en altres partits, que creguin que ara no és l’hora de seguir estratègies a remolc de tercers”. Les crides de Duran a no fer seguidisme d’ERC s’han fet cada cop més recurrents. També dóna la benvinguda a “empresaris compromesos amb el país” -el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, cridava fa uns dies a crear “un Podem de dretes”-, professionals, gent organitzada en el moviment socialcristià i fins i tot professors universitaris. Amb aquesta refundació, pretén “transformar tot el que no serveix”. “Avui pràcticament tot és vell i no serveix”, va afegir parafrasejant Gramsci. A l’espera que Duran concreti més la seva proposta, s’acosten tremolors de terra a CiU.