LA RESPOSTA DE L’ESTAT

Quan l’ala dura del PP jutja el procés al TC

Andrés Ollero, membre de l’Opus, veia Espanya com “un paradís avortista”

Andrés Ollero, el ponent de la sentència contra la declaració sobiranista.
F. Casas
03/12/2015
3 min

MadridD’Andrés Ollero només se’n podia esperar una sentència dura contra la declaració d’inici del procés que el 9 de novembre va aprovar el Parlament. Ollero, nascut a Sevilla el 1944 i catedràtic de filosofia del dret, va ingressar l’estiu del 2012 a l’alt tribunal a proposta del PP i en la quota dels quatre jutges que designa el Congrés -la resta els designen el Senat (4), el govern central (2) i el Consell General del Poder Judicial (2)-. Forma part del bloc conservador del tribunal que presideix Francisco Pérez de los Cobos i, atesa la seva trajectòria i ideologia, de credencials no n’hi falten, per formar-ne part. Ser escollit a proposta del PP i per al Congrés no se li devia fer estrany. El ponent de la sentència va ser diputat dels populars durant 17 anys. Va ser escollit per Granada el 1986 i va deixar l’escó l’estiu del 2003, poc abans que s’acabés la segona legislatura de José María Aznar. Un cop fora de la política va tornar a l’activitat acadèmica.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Al Congrés era dels diputats que treballaven. Com a portaveu de la comissió de justícia i interior del partit, en la seva última legislatura com a diputat -uns anys en què Aznar va treure suc de la seva majoria absoluta- va fer de ponent en 23 lleis. Ollero feia gala de contundència i no tenia inconvenient a traslladar a la política les conviccions religioses. És membre destacat de l’Opus Dei. Quan feia poques setmanes que havia arribat a l’alt tribunal va ser designat ponent en la sentència sobre la llei de l’avortament del PSOE, contra la qual el PP havia presentat recurs quan era a l’oposició. La tramitació d’una reforma per part del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, va fer que el 2014 l’alt tribunal decidís aparcar el debat. Associacions de defensa dels drets de les dones i l’oposició havien demanat que s’inhibís, però ell s’hi va negar. Aquest estiu, a Santander, va explicar que se sentia plenament legitimat per redactar la sentència, i es va reafirmar en les conviccions religioses, que va dir que no condicionarien la seva feina.

Poc abans d’arribar al tribunal, Ollero havia escrit en un article a Diario Médico -quan el PSOE era al govern- que “la situació ara és d’avortament lliure, en convertir-se Espanya en un paradís del turisme avortista i el lloc on més creixen els avortaments a la UE”. L’exdiputat ha col·laborat en seminaris i publicacions de la FAES -la fundació del PP que dirigeix l’expresident Aznar-, en què va fer, per exemple, un article que parlava del “bonisme”.

Ollero, que en la seva última etapa com a diputat va executar l’enduriment de les lleis i el Codi Penal contra ETA i el seu “entorn”, també s’ha referit al debat català en algunes ocasions, especialment durant la tramitació de l’Estatut, un assumpte que ja no va viure com a diputat. A la Nueva Revista de Cultura, Política y Arte va escriure “ Puenting Constitucional ” el gener del 2006, en plena tramitació del text al Congrés. Acabava amb un lacònic “els catalans, ja se sap...”, i en l’article carregava contra les lectures obertes i federalitzants de la Constitució que pretenia el text aprovat pel PSC, CiU, ERC i ICV al Parlament el 30 de setembre del 2005 i que acabaria retallant el Congrés primer i el TC el 2010. Reduïa tot el problema català a una qüestió de diners i avisava que Espanya no podia acabar convertida en un “basar de nacions”. En una entrevista a El País el 2004, després de deixar l’escó, el periodista li preguntava què passaria si José Luis Rodríguez Zapatero guanyava les eleccions. “La hipòtesi és tan poc probable que crec que ni els socialistes poden respondre”, deia confiant en les possibilitats de Mariano Rajoy. Tres mesos després, el PP perdria amb estrèpit la majoria absoluta. Va errar el seu pronòstic, com quan deia que tota la qüestió catalana era “un simple problema de finançament”.

stats