Joan Vergés: "La dreta avui és transformadora"

Joan Vergés (Banyoles, 1972) va participar fa uns anys en una conferència sobre desobediència civil al CCCB, i no va quedar satisfet amb la intervenció. Quan ho va comentar a l’hora del cafè, Judith Butler li va dir: ja saps el que has de fer. El resultat és l'assaig La protesta i la queixa, editat per Arcàdia.

Diu que una part del malestar ve de la democràcia

— La democràcia s’alimenta de la capacitat de protestar de les persones. Pressuposa que hi haurà motius de protesta, que es podrà articular una contestació i fer fora el governant o canviar la seva decisió. Però tota màquina social té costos i genera residus. Un d’aquests residus és la queixa. 

Quina diferència hi ha entre protesta i queixa?

— Protestar implica tenir consciència de greuge, un objectiu clar a canviar, identificar qui ho hauria de fer… Un exemple clar és la manifestació pel preu dels lloguers. La queixa és més difícil de caracteritzar, la podem associar a malestar, i de vegades no saps exactament quina és la causa. 

“En democràcia és més fàcil protestar, però és més difícil que la protesta subversiva i rebel tingui èxit”

— Perquè la democràcia té capacitat d’incorporar. Vols protestar per alguna cosa? Té el micròfon. Vols queixar-te? Ves a la ràdio o fes un article d'opinió. O funda un partit. Té moltes vàlvules per treure pressió a les protestes. Això pot generar un cert desengany, respecte a la capacitat efectiva de la democràcia de generar aquests canvis.

Però vostè mateix diu que no hi ha vida política desitjable fora de la democràcia.

— No la trobo. 

La democràcia serveix per estabilitzar societats injustes?

— Pot servir. L’ideal democràtic com a acte de fe pot fer pensar que les democràcies són necessàriament justes. I totes les democràcies, que jo sàpiga, tenen graus de justícia i graus d'injustícia. 

I si hi ha injustícia, per què no hi ha més revoltes?

— Al llibre no entro en els factors més importants, sinó que analitzo només elements discursius. Un d’ells l’anomeno la dificultat de dir "fill de puta".

Què significa?

— Fa un temps vaig llegir a Libération que un senyor ric s’estava plantejant marxar a l’estranger per la reforma fiscal francesa. El diari el titllava de traïdor. Però normalment no parlem en aquests termes, sinó que diem coses com que són "injustos" o que "no tenen en compte les desigualtats". La meva sospita és que si en lloc de titllar-lo d’injust el titlles de traïdor, és més fàcil enfadar-se. 

Un altre problema és el “tot és molt complex”.

— Que és cert que ho és. Però fer una rebel·lió de vegades obliga a renunciar als matisos. A ser soldat. 

Hi ha relació entre protesta i renda?

— Després dels atemptats de Madrid va augmentar la seguretat als trens. I recordo un dia que es va formar una cua llarga amb els controls, i un senyor d'aquests ben vestits i amb maletí es va saltar la fila i els va dir: "Aquest és el meu bitllet, tinc dret a passar". Vaig veure la llei social. Si estàs bé, tens dret a estar millor. Si estàs malament, dona les gràcies. 

Es protesta més als països rics?

— Hi ha més protestes en els països de renda mitjana-alta, perquè tenen capacitat d’articular la protesta. El procés català va ser en part això, gent que estava capacitada. La protesta és una convenció, guanya qui domina la convenció. Si s’articula i té èxit, és una mostra de poder. 

La protesta és d’esquerres?

— No. Potser l'esquerra se la vol apropiar més i hi creu més, però avui hi ha una dreta mobilitzada. De fet, sempre es pensava que la transformació i la reforma eren de l'esquerra, però la dreta avui és reformadora.

Hi ha un cert auge a favor de la desobediència civil? I per què?

— La meva sospita és que es parla de desobediència civil no per aconseguir els guanys que es poden obtenir amb això sinó per introduir un discurs repressor en relació amb la idea de violència. D’alguna manera el sistema es defensa a si mateix dient que els oponents al sistema són violents. No sempre ha estat dolent políticament aquell que podia agafar les armes.

Tothom es queixa? 

— Només he identificat un personatge que no protesti. 

Personatge?

— He identificat tres personatges al final del llibre per parlar de protesta i de queixa. El primer és l’activista. És una figura que protesta i que abans no existia –hi havia missioners, herois… No activistes. 

El segon?

— La víctima. N’hi ha moltes, cada vegada més. I és un personatge contemporani que té entitat per ell mateix i no necessàriament ha de protestar o queixar-se. Però hi ha un personatge que no fa cap de les dues coses. 

Quin?

— El turista. Pot trobar-se en plena Primavera Àrab a Egipte i estar fent fotos a les piràmides. I si està en una manifestació, no està protestant, hi participa com qui veu un espectacle. El turista té una mirada molt corrosiva respecte al que és la ciutadania democràtica perquè, per definició, ni protesta ni es queixa.