“La dreta ataca la sedició; l’esquerra, la filtració”

MadridLa recepció del 12 d’Octubre al Palau Reial va ser una caixa de ressonància de les filtracions de la sentència del Procés. Ministres consultats assenyalen que als passadissos no es parlava d’altra cosa. El resum seria: “La dreta critica la decisió de condemnar per sedició per insuficient. L’esquerra ataca les filtracions”.

Hi va haver diverses converses de passadís. Les més concorregudes van ser les presidides per Manuel Marchena, president de la sala segona, president del tribunal del Procés i ponent de la sentència, i la del president del govern en funcions, Pedro Sánchez.

El tema: les filtracions. Marchena va expressar el seu “disgust” i els periodistes van convertir la conversa en una mena de roda de premsa ad hoc.

Però el “disgust” del Suprem ha evocat per a alguns, en to humorístic, aquella seqüència de la pel·lícula Casablanca en què el capità Renault (l’actor Claude Rains) es presenta al Cafè del Rick, fa sonar el xiulet i ordena tancar el local mentre recull el que hi ha guanyat a la ruleta.

-Quin escàndol! Quin escàndol! He descobert que aquí es juga!

-Els seus guanys, senyor.

-Oh! Gràcies.

El rastreig d’algunes filtracions, segons fonts jurídiques, aportaria algunes pistes per la seva homogeneïtat. Aquestes fonts citen el fet que diversos mitjans afirmessin que el Suprem havia descartat la “rebel·lió consumada”.

Precisament la figura de la rebel·lió consumada no existeix. A l’article 472 del Codi Penal s’interpreta com un delicte de “consumació anticipada” o de “resultat tallat”. No és necessari que l’alçament violent i públic triomfi, per dir-ho així, perquè es consideri consumat.

Dir que es descarta la rebel·lió consumada, a més, sense informar del delicte pel qual s’ha optat, suggereix implícitament un delicte de temptativa o de conspiració per a la rebel·lió (article 478 del Codi Penal). Les fonts que van informar a aquells mitjans volien significar amb el concepte rebel·lió consumada que es descartava la rebel·lió pura i dura sense revelar que s’havia resolt condemnar per sedició.

Per què el tribunal va optar per sedició? El tribunal tenia tres alternatives: una, la desobediència, acceptada per les defenses, que ja estava descartada; una altra, la rebel·lió, de la Fiscalia i Vox, i la tercera, la sedició, de l’Advocacia General de l’Estat.

La inexistència de violència va apartar de seguida la rebel·lió. I la conspiració per a la rebel·lió presentava un problema per al principi acusatori, assenyalen fonts judicials, i és que cap de les acusacions l’havia plantejat com a alternativa. Fins i tot sent un delicte que pot entrar en la categoria d’“homogeni” amb el de rebel·lió, les defenses no van poder defensar-se davant la conspiració perquè ningú no la va plantejar. Podia provocar indefensió, doncs, pronunciar-s’hi a favor.