Del drama de Vicente Barrera a l'abraçada entre Rovira i Junqueras

BarcelonaEn política, les imatges ho són tot, però s’han de saber desxifrar. De vegades cal posar bona cara al mal temps o abraçar-te a l'enemic. Aquesta setmana n’hem tingut bons exemples.

Inscriu-te a la newsletter La setmana horribilis de Pedro SánchezUna mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Santiago Abascal va voler transmetre una imatge d’unitat en la decisió de trencar amb el PP i va obligar els dirigents territorials a comparèixer al voltant seu, però la cara i el llenguatge corporal del valencià Vicente Barrera el va trair i l’operació comunicativa se’n va anar en orris. La seva incomoditat evident denotava que no estava gens d’acord amb la decisió, però curiosament les desercions no van venir del Vox valencià, sinó de l’extremeny i del castellanolleonès.

Cargando
No hay anuncios

Barrera s’havia construït un equip a mida i tenia una agenda pròpia que ara ha quedat truncada. Feia pocs dies va anunciar la creació d’un Circuit Valencià de Corregudes de Jònecs i abans havia aprovat una subvenció de 300.000 euros per a la Fundación del Toro de Lidia, tot i que es tracta d’una entitat que no té la seu al País Valencià. També preparava ajudes per a entitats catalanes com ara S’ha Acabat (en canvi, quan és al revés parlen d’imperialisme). Barrera ja no podrà repartir més diners ni fer-se fotos. A València ja es fan apostes sobre quan passarà al PP.

L’altra imatge de la setmana és la de la tornada de Marta Rovira després de sis anys i quatre mesos a l’exili i, en concret, la seva abraçada amb Oriol Junqueras a Cantallops quan tothom sap que l’encara secretària general està maniobrant per forçar-lo a apartar-se de la primera línia política. La imatge es podria haver venut com la de la reconciliació, però en realitat no és així. Ni Rovira ni Junqueras han canviat d’opinió. Junqueras, de fet, és qui surt més beneficiat de la fotografia perquè trasllada una imatge de magnanimitat que els roviristes ara mateix no tenen, sobretot des del dia que Sergi Sabrià va convertir una roda de premsa que havia de servir per aplacar la crisi dels cartells en un atac furibund contra l’expresident del partit i va exposar en públic i amb tota la cruesa les vergonyes del partit. Sabia Rovira, que fins aquell moment havia negat que hi hagués bàndols a ERC, que Sabrià incendiaria el partit d’aquella manera el dia de la dimissió? És una bona pregunta.

Cargando
No hay anuncios

El cas dels cartells

Quan vas a la guerra en política és millor un equip reduït però compacte o un gran exèrcit? Vox ha decidit aquesta setmana que per anar a la guerra amb el PP necessitava deixar anar llast (i encara es preparen més depuracions internes). A ERC, Junqueras també té un equip aparentment petit contra tota una munió de càrrecs, els firmants del manifest impulsat per l’entorn de Rovira. Però aquests segons no acaben d’encertar-la amb l’estratègia ni trobar el to. Fa l’efecte que hi ha massa generals i que no tothom actua amb els mateixos paràmetres. I el cas dels cartells encara ho ha embolicat tot més.

Cargando
No hay anuncios

Els detalls de la setmana

1.
El sou de Llanos Massó

L'alegria de la que no ha de renunciar al càrrec

La més entusiasta a Vox del País Valencià amb la decisió de Santiago Abascal de trencar els governs autonòmics amb el PP era Llanos Massó, presidenta de les Corts. El seu tuit defensant que Vox actuava per principis i no per càrrecs es va veure respost de seguida per desenes d’internautes que li recordaven que ella es mantenia en un dels càrrecs més ben pagats de l’administració valenciana, més de 100.000 euros.

Cargando
No hay anuncios
2.
Els operaris de Feijóo

La calor fa canviar els plans

Per a la visita d’Alberto Núñez Feijóo al Parlament, uns operaris d’una empresa contractada pel PP havien preparat davant el Parlament un micro i un equip de so, però a causa de la calor el president del partit va desestimar la idea i va decidir fer la roda de premsa al faristol. Els operaris no es van molestar gaire perquè van fer saber a tothom que hi havia per allà que havien cobrat igualment per la feina.