Els dos mons de l’independentisme

PolitòlegTot i que sociològicament l’evolució ja era clara, el fet que Esquerra Republicana i el PDECat (ara amb Junts per Catalunya) hagen concorregut per separat a les eleccions del 21 de desembre ens permet radiografiar amb detall la composició interna del sobiranisme avui.

Contra pronòstic, la candidatura encapçalada pel president, Carles Puigdemont, ha aconseguit imposar-se a la del vicepresident, Oriol Junqueras. De tota manera, el mapa resultant és d’un gran equilibri entre les dues formacions i, per tant, l’antiga hegemonia convergent sobre l’espai sociopolític sobiranista sembla que ha passat a la història. Avui la distància que separa les dues formacions és només de 10.000 vots, i 0,3 punts percentuals. Per tant, la situació és, en termes de sociologia electoral, d’un gran equilibri.

Ara bé, si mirem amb detall els mapes observem diferències importants. Esquerra supera Junts per Catalunya a les comarques metropolitanes i de la costa entre Tarragona i Barcelona, a més de les Terres de l’Ebre, que, en aquesta ocasió, sembla que es consoliden com un dels feus dels republicans. Com a resultat d’això, Esquerra se situa com a segona força política pràcticament a tota l’àrea metropolitana.

Per contra, Junts per Catalunya s’ha imposat a Esquerra a totes les comarques interiors del rerepaís (amb l’excepció de l’Alta Ribagorça). Les comarques de Girona i, en menor mesura, també la Catalunya central s’han mostrat com a importants bastions dels exconvergents.

Aquesta tendència a una certa escissió territorial del vot independentista apunta diverses tendències. L’oferta d’Esquerra, que en aquesta ocasió ha optat, no només per presentar-se separada del PDECat, sinó també per presentar un perfil propi i diferenciat, sembla que funciona millor a les zones urbanes i metropolitanes, mentre que Junts per Catalunya manté un cert control i una certa hegemonia a les zones de predomini històric del nacionalisme català.

Tot plegat prefigura una evolució futura en què el sobiranisme de centredreta i el d’esquerra (incloent-hi la CUP) aniran consolidant els seus espais sociològics propis i diferenciats i, potser, això serà la clau de volta per ampliar la majoria independentista.

Malgrat que l’opció de presentar-se per separat va rebre crítiques d’alguns sectors, aquest repartiment del vot, i el lleuger creixement del vot independentista a les zones metropolitanes, sembla suggerir que, electoralment, té sentit per a l’independentisme aquesta fórmula electoral.

Un dels seus pilars, que és Esquerra, comença a ser competitiva en una part important de la Catalunya metropolitana, mentre que la candidatura avalada per l’antiga Convergència hi té també el seu espai, però sobretot manté el domini dels seus feus tradicionals.

Mirant els mapes, sembla evident que l’independentisme necessita créixer a les zones metropolitanes, que són les que concentren la major part de la població del país. Per això, l’articulació d’una oferta electoral adaptada a la diversitat del país és, possiblement, un pas necessari per millorar-ne la penetració. El 2015 només la CUP va poder fer de vàlvula de seguretat per la fuita de vots causada per l’operació de la candidatura de Junts pel Sí. L’electorat independentista és ideològicament divers, i prové de tradicions polítiques diferents. En un país complex com Catalunya, sembla difícil pensar que cap opció puga assolir una majoria absoluta del vot sense adaptar-se a aquesta heterogeneïtat.