Quim Torra: dos anys d’un mandat ple de turbulències

Barcelona“Jo avui no hauria de ser aquí. No hauria de fer el discurs d’investidura i tampoc demanar-los la confiança per a un programa de govern. Avui aquí hi hauria de ser el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont”. D’aquesta manera, tot just ara fa dos anys, Quim Torra iniciava el seu camí a la presidència de la Generalitat presentant-se com a candidat a la investidura al Parlament. El 14 de maig del 2018, amb l’abstenció de la CUP, era finalment investit. Amb la provisionalitat de teló de fons i erigint-se gairebé com un enviat de Puigdemont, Torra situava la restitució del Govern apartat pel 155 com la seva principal promesa de la legislatura i fixava com a fita la construcció de la República Catalana a través d’un procés constituent durant el seu mandat. Vint-i-quatre mesos després, però, res d’això s’ha concretat. En aquell moment, a més, ningú s’imaginava que acabaria gestionant una pandèmia d’abast mundial al capdavant de la Generalitat. Probablement tampoc hauria pensat que l’emergència sanitària hauria propiciat la recentralització de competències per part de l’executiu espanyol, que hauria aprovat els pressupostos amb els comuns i que no hi hauria rastre d’un rumb compartit amb ERC, l’encara soci de Govern. Un gir de la situació que encara és aviat per determinar si provocarà un canvi de paradigma en la política catalana.

De la investidura fallida el 30 de gener al despatx de l’Incasòl: els inicis com a presidenciable

Va ser en un despatx de l’Incasòl, al centre de Barcelona, on es va elaborar el discurs d’investidura de Quim Torra. Aquest edifici de Territori havia esdevingut, en alguna ocasió després del 21-D, un punt de trobada de la cúpula de JxCat. Hi eren tots els que han mantingut el timó del grup durant el mandat: el mateix Torra, els diputats Elsa Artadi, Albert Batet i Josep Costa; el futur conseller Damià Calvet; l’excap de gabinet de Carles Puigdemont Josep Rius, i el director de comunicació del Govern, Jaume Clotet. En aquella ocasió també s’hi va afegir Jordi Cuminal, predecessor de Clotet a l’executiu i exdiputat de JxSí, i Josep Alay, ara cap de l’oficina de l’expresident Puidemont. La trobada es produïa pocs dies després que Torra hagués sigut l’escollit per Puigdemont com a candidat a la Generalitat per superar els vetos, que havien començat el 30 de gener. Aquell mateix dia es va iniciar la recerca d’un candidat alternatiu a l’expresident i va quedar constatat que ja no hi hauria més estratègia comuna amb ERC. “No vam arrencar bé”, relaten fonts governamentals. Va ser llavors que es va forjar l’anomenada war room,l’entorn que, juntament amb Pere Cardús, assessor de presidència, més ha influït Torra en aquests dos anys. El vincle entre el president i els diputats Laura Borràs, Francesc Dalmases i Costa es va fer compartint despatx i negociant la investidura amb la CUP. El candidat va ballar fins al final, perquè en la tria també hi entraven Artadi (pressionada fins al final), l’ara conseller Miquel Buch, com relata el llibre Tota la veritat (Ara Llibres, 2019) i l’exconseller Ferran Mascarell. “Hi havia pros i contres en tots”, explica un bon coneixedor del context, però Puigdemont es va decantar per Torra.

La represa del diàleg amb Madrid sense acords a l’horitzó i la relació freda amb Sánchez

Malgrat que sempre ha exhibit una retòrica favorable a la unilateralitat, Torra també és el president que recupera les relacions amb la Moncloa després de l’1-O. Divuit mesos després de la reunió secreta entre Puigdemont i Mariano Rajoy el gener del 2017, protagonitza una primera trobada el juliol del 2018 amb el flamant president espanyol, Pedro Sánchez, acabat d’arribar per la moció de censura contra el PP. “La relació d’entrada va ser bona, tots dos són educats”, relata un membre del Govern. Ara bé, tot aquell bon clima de l’inici es va anar escardant a mesura que avançava la legislatura. Des de l’entorn de Torra, de fet, recorden que ja en el debat de política general del setembre del 2018 va llançar un “ultimàtum” a Sánchez: o acceptava un referèndum o li retiraven el suport. L’avís, però, va descol·locar més a Barcelona que a Madrid, ja que ERC tenia una altra estratègia i, en aquell moment, també el grup del PDECat al Congrés, que encara no estava liderat per Borràs (JxCat). “Al final li van fer cas”, constaten des de Presidència, que recorden que els dos partits van trencar amb Sánchez. Tanmateix, la divisió estratègica d’ERC i JxCat a Madrid s’ha fet cada cop més evident, fins al punt que els republicans s’han abstingut en les dues investidures de Sánchez, mentre que Borràs (amb el suport sobretot de Torra) s’hi ha oposat. El resultat ha sigut una primera reunió de la taula de diàleg -ajornada pel covid-19 i sense data per reiniciar-se- i una interlocució més fluïda del vicepresident, Pere Aragonès, amb Sánchez, que no pas amb Torra. Tot i que ara sí que agafa les trucades del president, queden en la memòria els episodis durant les protestes per la sentència del Procés i el 10-N en què el líder del PSOE es va dedicar a ignorar Torra.

La resposta inexistent a la sentència del Procés: Torra es queda sol al Parlament

L’aterrada de Quim Torra al Palau de la Generalitat no va ser fàcil. Sense haver estat mai a primera línia política, de mica en mica va anar topant amb les dificultats de l’exercici del poder i amb les desavinences estratègiques tant amb els republicans com dins les seves pròpies files. La primera topada amb aquesta realitat arriba amb la impossibilitat de restituir els consellers empresonats, pel veto de l’Estat, però alhora per les desavinences amb ERC i les veus també dins de JxCat que reclamaven fer via per aixecar el 155. Però si en algun punt s’ha fet evident aquesta divisió és en la manca de resposta a la sentència de l’1-O, que va condemnar a fins a tretze anys de presó els seus líders. Ja quan Torra va voler presentar el seu pla de legislatura al Teatre Nacional de Catalunya (el 4 de setembre del 2018) va voler fer una promesa en la qual el Govern no el va seguir: “Personalment, no acceptaré cap sentència que no sigui la lliure absolució”. El compromís va quedar en res. “És la seva decepció més gran”, afirma l’entorn de Torra, que justifica que decidís proposar en solitari al Parlament, sense el consens dels consellers -i tampoc de Puigdemont-, tornar a votar sobre la independència abans d’acabar el mandat. Aquesta proposta no s’ha arribat a concretar mai. De fet, no hi va acabar havent una resposta des de la Generalitat a la sentència malgrat les diverses reunions de coordinació al més alt nivell a Ginebra fins a la tardor del 2019. Ni partits ni entitats van acordar cap momentum amb l’objectiu d’intentar fer efectiu l’1-O. Sí que hi ha una resposta, però, al carrer, i la mala maror al Govern s’accentua pels aldarulls i l’actuació dels Mossos. “Si ja és una conselleria difícil, encara hi va haver més tensió pel fet que [Torra] no havia estat mai polític”, admeten des del Govern.

La inhabilitació del TJSC per la pancarta dels presos i el trencament amb Esquerra

Entre la gestió del dia a dia i les desavinences entre JxCat i ERC, sobretot al Parlament, Torra va trobar un espai per marcar el seu rumb: el llaç groc a la façana del Palau de la Generalitat. Amb la convocatòria de les eleccions espanyoles del 28-A, en plena campanya electoral, la Junta Electoral Central (JEC) va ordenar la retirada de tots els símbols que reclamaven la llibertat dels presos polítics. Però Torra s’hi va negar, almenys en el termini que li havia marcat la JEC. Quan aquest ens electoral va ordenar als Mossos d’Esquadra que ho fessin, el president la va fer retirar. “Va ser el punt àlgid del seu vessant més activista”, afirmen fonts governamentals sobre l’episodi de la pancarta, a més d’admetre que no és cap secret que la resta de membres del Govern no en van compartir la gestió. “Als més institucionals no ens va agradar”, afegeixen. El judici va acabar amb la seva condemna d’inhabilitació, en un fet inèdit des de la restauració de la democràcia per a un president en exercici del seu càrrec i amb la decisió, sense precedents, de la JEC de retirar-li l’escó abans d’esperar el pronunciament ferm del Tribunal Suprem. Però Torra “ho tornaria fer”, afirma el seu entorn. La resposta a aquesta situació és el que va generar el trencament amb ERC a principis d’aquest any. Un cop el president de la cambra, Roger Torrent, va retirar-li l’escó en compliment a la resolució de la JEC, Torra va considerar que no s’havia protegit la presidència i va valorar escenaris com convocar eleccions de manera immediata -de la qual cosa eren partidaris bona part de la war room - o fer fora ERC del Govern. Tanmateix, el president, juntament amb l’entorn més proper a Puigdemont, va decidir posposar-les: fer eleccions un cop s’haguessin aprovat els pressupostos del 2020.

L’arribada del coronavirus fa saltar pels aires totes les previsions

Quan faltaven poques setmanes per aprovar els pressupostos i, per tant, perquè Torra anunciés la data electoral a Catalunya, tot va quedar congelat pel coronavirus. La pandèmia, d’abast mundial, va agafar desprevingut el Govern, i tot el que no tenia a veure amb el covid-19 va quedar en un segon pla. La compareixença del president donant per acabada la legislatura va esdevenir paper mullat i Torra es va erigir com un dels abanderats del confinament davant el govern espanyol, que des del 14 de març té tot el poder de decisió en relació a la crisi. Des de llavors, quan se li ha preguntat per les eleccions, el president ha assegurat que està centrat en la gestió sanitària i econòmica. “No s’entendria que ara ens poséssim en campanya electoral”, coincideixen totes les fonts de JxCat, mentre ERC reclama que es convoquin les eleccions abans que el Suprem dicti sentència i inhabiliti definitivament el president. Des de JxCat interpreten que els republicans volen comicis al més aviat millor per no haver de rebre l’impacte de la crisi -“ostenten la conselleria d’Economia”, apunten- i mantenir les perspectives a les enquestes, mentre que ERC defensa passar abans per les urnes per decidir qui i com es lidera la “reconstrucció”. Si el president no convoca comicis i el Suprem l’inhabilita, seria Pere Aragonès qui assumiria les seves funcions. Paral·lelament, el Parlament tindria dos mesos per intentar investir un nou president i, si no, es convocarien automàticament les eleccions. “Si cal, presentarem un nou presidenciable”, diu un dirigent de JxCat, que planteja acabar la legislatura per afrontar la crisi del covid-19. Per fer-ho, caldria una carambola difícil d’imaginar: el suport d’ERC i l’abstenció almenys d’un altre grup.

Després de deu anys, ¿el Procés s’ha acabat amb el covid? Des del Govern ho neguen, i asseguren que s’ha fet “evident” que la Generalitat necessita deixar de dependre de Madrid. Ara bé, una de les veus dins l’executiu es pregunta on s’ha de posar l’accent: “¿Els ciutadans ens preguntaran, en primer lloc, per la independència o pel seu lloc de treball immediat?”