Un donostiarra de Vilassar

PeriodistaErnest Lluch tenia casa a Donostia, un pis al passeig de Salamanca, amb una saleta d’estar amb vistes a la desembocadura de l’Urumea i a la platja de la Zurriola que clissava per uns retrovisors que s’havia instal·lat a la cuina. Nits de focs artificials per la Semana Grande d’agost i galernes de setembre esquitxant a primera línia de mar.

Deia la que va ser consellera de Cultura i portaveu del govern basc Mari Carmen Garmendia que Ernest Lluch formava part del paisatge donostiarra, perquè te’l trobaves per tot arreu. Anava a buscar el diari al quiosc d’en Justo, a l’avinguda de la Llibertat. Feia la compra al mercat de la Bretxa. Passejava per la Kontxa, arribava als Peines del viento de Chillida, girava cua i feia un te canònic a la peixera de l’Hotel de Londres y de Inglaterra. Era soci de la Reial i de l’Orfeó Donostiarra. No faltava als concerts de la Quincena Musical. Donava sang cada Dissabte Sant. No es perdia cap exposició de la galeria Altxerri i li agradava el seu bar musical. Feia cap a l’aquari i s’embadalia badant davant les impostades simes abissals d’avantpassats marins del Maresme. Els inexcusables pintxos de la Parte Vieja, parats allà mateix només sortir de casa, i l’alta gastronomia del seu amic Arzak a les celebracions familiars.

Escrivia al diari abertzale Egunkaria, amb traduccions del millor traductor possible: el seu amic Ramon Etxezarreta, filòleg èuscar i tinent d’alcalde de l’Ajuntament. S’havia apuntat a Elkarri, l’associació pacifista fundada per exmilitants d’Herri Batasuna. Va posar Donostia al mapamundi cultural de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, quan n’era rector. Des del seu poderós vessant acadèmic, havia raonat un model confederal sense sortir de la Constitució, desenvolupant els drets forals.

L’últim estiu

Però l’estiu del 2000, l’últim estiu de la seva vida, va sentir la inquietud pròxima dels assassinats de dos amics molt amics, Juan Mari Jauregi, lluitador antifranquista i polític socialista, i el president de la patronal guipuscoana Joxe Mari Korta, que tot just li havia dit sopant al Nicolasa que començava una campanya per no pagar l’ impost revolucionari. A partir d’aleshores, va haver de prendre mesures de seguretat, angoixants en elles mateixes, i anar amb escorta quan el perill podia ser més probable. Se’n va cansar i va escurçar les vacances, pensant que a Barcelona estaria més tranquil, però estava ensopit i s’aïllava de tant en tant: no volia torbar ningú. Montserrat Tote Lamarca, la seva dona, li notava aquelles absències i l’acompanyava en les emocions compartides. Tot i això, encara van tornar a Donostia per veure el derbi sentimental dels dos equips del seu cor: el dissabte 14 d’octubre els blaugranes van endossar sis gols als txuri-urdin, massa càstig per a qui en aquell partit estimava els dos costats del camp.

El 8 de setembre havia publicat un article a La Vanguardia parlant d’ell però camuflant-se en la tercera persona. Un suposat “amic que acostuma a estiuejar a Donostia” era conscient d’estar en risc alt: “Dos cops de dia i dos a la nit es repassaven els baixos del cotxe, i abans de sortir, una altra”; “S’han d’evitar les passejades per la ciutat”, amb zones com el casc antic totalment prohibides. El dia que va portar aquell article al diari va ser l’últim que el vaig veure. Anava amb una camisa dels transports metropolitans, que li havien regalat pels elogis que sempre feia del transport públic, del qual era usuari habitual: a Donostia hi anava amb bus o amb el coche cama nocturn. Em va convidar a passar el pont de la Constitució a Maià de Montcal, que hauria aprofitat per canviar impressions de com li havia anat la trobada amb Arnaldo Otegi que jo havia contribuït a propiciar. Ja no hi vam ser a temps.

Centre Cultural a Anoeta

Al camp de la Reial Societat, a Anoeta, s’hi va obrir un Centre Cultural Ernest Lluch, amb una bona col·lecció de llibres catalans que va donar la Generalitat. “Tots els colors del verd” el recorden i l’estimen.