“Qui li va donar les urnes, les paperetes, els bolígrafs i els formularis?”

BarcelonaPot semblar una més del centenar de preguntes que es formulen en la vista oral d’un judici que dura cinc dies. L'ha adreçat el fiscal a Anna Palet, alcaldessa de Vilanant (Alt Empordà), que el 9-N del 2014 va obrir un edifici municipal perquè fes de punt de participació: “Recorda qui va portar les urnes, les paperetes, els bolígrafs, els formularis?”. Fa 17 anys que vàrem entrar al segle XXI, al juny farà 40 anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya i l’estat espanyol va enviar aquest dijous el ministeri fiscal a preguntar a una ciutadana, alcaldessa per més senyals, qui va ser el responsable de portar-li “urnes, paperetes bolígrafs i formularis”. L’Estat vol saber l’origen de les armes del 9-N: urnes, paperetes, bolígrafs i formularis.

I qui va obrir aquell local? “Jo mateixa. Estava inscrita com a voluntària”. I qui li va demanar un local? “El voluntari coordinador de la zona”. I qui era? “L’alcalde de Borrassà”. Qui li va portar l’ordinador? “Una empresa de transport”. I què en va fer? “El vaig recollir i el vaig guardar a casa. Recordo que hi havia molta expectació i que el diumenge 9 de novembre tot el poble estava al carrer”.

Declara el voluntari Gallart de Roda de Ter: “La gent tenia ganes de fer cua. Va arribar un senyor de 90 anys amb una cadira de rodes i li vaig dir de fer-lo passar fins a la urna perquè no s’hagués d’esperar i em va dir que no, que “vull gaudir-ho”. L’advocat de l’acusació particular (sindicats policials SPP i UPF i Manos Limpias) creu poder desmuntar l’engany: O sigui que els voluntaris rebien instruccions a través d’una pàgina web que no era de cap organisme públic? “Y todos sin saber si era una organización secreta?”. El jutge Barrientos el talla (no podria precisar si està sentint la mateixa vergonya aliena de molta gent a la sala, però diria que sí): “La pregunta no és pertinent”.

Declara el voluntari David Fernández (no és el de la CUP): “Un senyor que tenia 100 anys i dificultats per posar la papereta a la urna va dir que venia perquè volia pronunciar-se”. I hi havia algun cartell a l’exterior amb l’escut de la Generalitat per indicar que aquell era un punt de participació? “No”. I a l’interior, com ho sabia la gent on havia de votar? “Nosaltres vàrem fer uns rètols amb papers i retoladors”.

Les preguntes, formulades amb cortesia i conforme a dret son, però, d’una gran agressivitat simbòlica. Als passadissos, en un recés, Anna Palet, diu: “M’he sentit estranya i gairebé ridícula”. Mai ha estat tan veritat que estan jutjant 2,3 milions de persones. Sembla una causa general. És el que passa quan un Estat es nega a escoltar: castiga tres responsables com si no hi hagués hagut 2,3 milions de cooperadors necessaris.

Gemma Calvet, advocada, aleshores diputada de Catalunya, Sí, integrada al grup parlamentari d’ERC i voluntària del 9-N, declara amb indignació jurídica i política. Està personalment afectada. Gairebé crida quan diu, assenyalant la banqueta dels acusats: “Aquí hi hauria d’haver 2,3 milions de persones”. I precisa que el 9-N estava a l’últim graó de les formes en què un estat pot preguntar al seus ciutadans: “Eleccions, referèndums, consultes i processos participatius”. Però quin era el mal d’aquest procés? I Calvet, que va passar per la política i que s’allarga en les respostes però sap fer titulars, la clava: “El tabú de la pregunta”.

Tots els que a Catalunya van menystenir el 9-N perquè “només és un procés de participació”, prenguin nota que a l’estat espanyol no es pot fer ni això, si la pregunta és per saber la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya. Si ho intenten voldran saber qui els ha facilitat les urnes, les paperetes, els bolígrafs i els formularis.