La doble vara de mesurar d'ERC amb el PSC

BarcelonaEn general, als polítics no els agrada reconèixer contradiccions o incoherències, fins al punt que de vegades s’arriba a l’absurd construint arguments per defensar una cosa i la contrària en funció dels interessos. L’estratègia del diàleg no funcionava mentre era ERC qui l’abanderava en solitari, però és una mina d’or segons Junts ara que ells s’hi han afegit. El PSOE s’alarma per la “màquina del fang” que assenyala la dona i el germà de Pedro Sánchez, obviant que el fiscal general filtra informació personal de la parella d’Isabel Díaz Ayuso. Alberto Núñez Feijóo flirteja amb una moció de censura pels pactes del PSOE amb Junts que necessitaria el suport, precisament, de Carles Puigdemont. I ERC té grans problemes per explicar la relació amb el PSC.

Els republicans fa temps que fan servir dues vares de mesurar respecte als socialistes catalans. Després de l’1-O, el PSC es va convertir en l’enemic públic número 1 per a la direcció d’ERC. “Els hi costarà aguantar-me la mirada”, deia l'expresident republicà, Oriol Junqueras, quan el 2020 va assolir el tercer grau penitenciari. A Esquerra situaven els socialistes, també el PSOE, en el bàndol repressor de l’independentisme. No s’hi podia pactar enlloc. Excepte als municipis. Sant Cugat del Vallès i Figueres es van convertir en paradigmes dels pactes ERC-PSC el 2019 per desbancar Junts de les alcaldies. Les particularitats municipals, van argumentar llavors els republicans, feien coherents aquells pactes, sempre que no es traslladessin a les diputacions.

Junts, que criticava els pactes d’ERC amb el PSC, va pactar governar la Diputació de Barcelona amb els socialistes, i ERC es va passar quatre anys criticant-los per haver-los donat la tercera institució del país. El 2023, però, van ser els republicans qui van pactar amb el PSC. El nou argument va ser que “no hi havia alternativa possible”. Exclosos alguns ajuntaments i ara també la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona continuava sent una línia vermella: Jaume Collboni va participar amb Ada Colau i Manuel Valls en la defenestració del guanyador de les eleccions, Ernest Maragall. Però per a la direcció barcelonina allò ja és aigua passada i ara també és possible pactar amb els socialistes a la segona institució del país.

La investidura d'Illa

I a la primera? La investidura de Salvador Illa s’està negociant. Amb ell ja han tirat endavant diversos acords la passada legislatura, els més importants, els dos últims pressupostos de la Generalitat. També va quedar enrere l’època en què a ERC s’assegurava que es podia pactar amb el PSOE –els indults, la investidura, els pressupostos de l’Estat, etc.–, però no amb el PSC. L’executiva que ara lidera Marta Rovira ja ha frenat un acord a la mesa del Parlament amb els socialistes i explica que la negociació actual no té res a veure amb Barcelona, ni amb la Diputació, ni amb la resta d’ajuntaments ni tampoc amb el Congrés dels Diputats. Deu ser que les particularitats de cada cas fan que tots siguin coherents per si mateixos.

Els detalls de la setmana

La sessió constitutiva del Parlament també serveix per veure les noves ubicacions dels diputats, tot i que algunes podrien no ser definitives. Entre les novetats hi havia saber on seurien els d’Aliança Catalana. Tots dos seuen al final de tot –són el grup més petit–, però la casualitat va fer que Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, segués immediatament darrere del seu predecessor al consistori ripollès, Jordi Munell (Junts).

Aquesta setmana hem vist com els policies de l’1-O que tant havien criticat l’amnistia demanen que se’ls hi apliqui i com el PP s’ha sumat a l’ús de les llengües cooficials al Congrés que vol revertir. Alberto Pazos va defensar en gallec el traspàs de l’autopista A-9 a la Xunta i fins i tot va recitar un poema d’amor de Ramón Cabanillas a la seva terra. Va parlar al Congrés en representació del Parlament gallec.