Divuit mesos incerts de desconnexió
El procés escocès ja distingia entre el referèndum d’independència i la fase constituent del nou estat
El pla del president Artur Mas presentat aquesta setmana ha aportat claredat a la confusió de les últimes setmanes, però deixa encara sense resoldre alguns interrogants sobre el full de ruta. Entre la victòria dels sobiranistes a les urnes a les plebiscitàries i la independència real, Mas ha considerat que serien necessaris divuit mesos. El focus mediàtic s’ha situat en l’estratègia, i poc s’ha parlat d’aquest període de transició. Què caldria fer en aquest termini? ¿N’hi haurà prou o serà esperar massa?
Els divuit mesos no són una ocurrència presidencial sorgida del no-res. Si fem un cop d’ull a les secessions europees des de la Segona Guerra Mundial esdevingudes per via referendària, el temps fins a esdevenir independents ha sigut, generalment, d’un any i mig. De fet, aquesta va ser la base sobre la qual va treballar el Partit Nacional Escocès (SNP). El partit, aleshores liderat per Alex Salmond, es va fixar en la separació txecoslovaca, pactada sense consulta popular, per bastir un programa propi. El full de ruta escocès ja distingia entre el referèndum i una fase constituent que portaria Escòcia a ser independent en un any i mig. En aquell cas, el pla de Salmond tenia el vistiplau de Westminster, el Parlament britànic. A més, dins el marc de l’acord de l’octubre del 2012 firmat pel primer ministre Cameron, les dues parts s’havien compromès a una negociació posterior.
Qüestions a tractar
La negociació havia de servir a Escòcia per disposar d’uns mínims per declarar i fer efectiva la independència el 2016: divisió d’actius i passius (incloent-hi el petroli), assignació d’impostos i fons de finançament, transferència d’autoritats diverses i eliminació de l’armament nuclear al seu territori. Un cop assolida la independència, el govern escocès començaria una convenció constitucional, que es pretenia crear a imatge i semblança de documents històrics com el dels Estats Units (1787), però també de casos recents com ara el procés constitucional a Islàndia de l’any 2010, el dels Països Baixos el 2006 i el procés participatiu a la província canadenca de la Colúmbia Britànica l’any 2004.
No cal dir que la inspiració escocesa pot ser un referent per al cas català, tant pel que es refereix a la distinció entre la fase de preparació de la independència com pel termini d’un any i mig per fer efectiva la creació del nou estat. Ara bé, entre el cas català i l’escocès hi ha, però, també una diferència molt substancial: el paper de l’estat matriu en relació al compromís negociador en una eventual victòria del sí.
En el referèndum quebequès del 1995 també hi trobem certes semblances amb el cas català. Tot i tenir la capacitat per organitzar un referèndum, la reacció del govern canadenc al resultat no estava pactada. És per això que el primer ministre sobiranista quebequès, Jacques Parizeau, apostava perquè el mateix referèndum fos l’acte constituent del nou estat. Això sí, per al ple reconeixement internacional i la formació d’estructures d’estat es donava un termini d’un any, en el qual el Quebec hauria de negociar amb diversos actors i, especialment, amb el govern canadenc, la divisió de l’administració i dels recursos naturals.
Durant els tretze mesos que van transcórrer entre la victòria del Partit Quebequès el 1994 -que havia guanyat les eleccions amb el compromís de celebrar un segon referèndum d’independència després del del 1980- i la celebració del referèndum es van fer assemblees per tot el territori del Quebec per pensar i reflexionar no una Constitució però sí com havia de ser la independència. En aquell cas el maldecap, però, va arribar en el moment de concretar cap a quina mena d’estat s’encaminava el Quebec. Finalment, Parizeau deixaria per a més endavant la fase constitucional i es limitaria a fonamentar la declaració d’independència en els valors de la societat quebequesa i en un possible primer reconeixement internacional per part de França.
Procés de participació
El pla de Mas és ambiciós, però està basat en experiències internacionals recents. Des del punt de vista sobiranista, el període que transcorre des que es guanya el referèndum o es declara la independència s’acostuma a enfocar amb l’objectiu d’assolir la plena sobirania, reforçant les estructures d’estat i incorporant un tercer pol internacional a una eventual negociació. La fase constituent, sobre el model d’estat, s’acostuma a deixar per a la següent etapa, un cop celebrades les eleccions constituents. Això no treu que, tal com van fer Parizeau i Salmond, un procés participatiu ampli i arreu del territori pot ser necessari per començar a treballar de manera participativa en les estructures d’estat i el model de país.
Aquest procés donaria legitimitat si els diversos actors s’hi impliquessin (el Partit Liberal del Quebec o l’oposició al Partit Nacional Escocès van rebutjar ser-hi), però també podria ser una font de conflicte si les discrepàncies sobre el model de país s’acabessin barrejant amb el procediment per independitzar-se. Els 18 mesos entre la celebració de les eleccions i la independència haurien de servir per anar-se desconnectant-se de l’estat matriu, i mentre el debat sobre el model de país que es vol hauria de continuar ben viu dins de la societat, no hauria de desviar les parts de l’objectiu concret d’aquest període: la creació d’un nou estat.