Txecoslovàquia, un divorci de vellut cuinat d’esquena a la ciutadania
La debilitat de la federació va donar pas a Txèquia i Eslovàquia
HistoriadorEls que tenen una certa edat és probable que recordin unes samarretes que es van popularitzar a les acaballes del 1992: exhibien el mapa o la bandera de Txecoslovàquia amb una cremallera enmig que s’obria. D’aquesta manera es feia evident la separació de les dues parts de la República. La seva desaparició formal va tenir lloc l’1 de gener del 1993. La imatge que n’ha quedat, sobretot perquè es venia d’un període convuls amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989, la fi de l’URSS el 1991 i les guerres dels Balcans en marxa, va ser que amb racionalitat un estat es podia dividir sense violència.
De fet, Txecoslovàquia va ser un artefacte sorgit de les cendres de la Primera Guerra Mundial fruit de les pressions dels emigrants txecs als Estats Units i l’interès de Washington per tenir un aliat enmig del continent: un estat amb dues nacions i un conjunt important de minories com l’alemanya o l’hongaresa. Durant la Segona Guerra Mundial Hitler va ocupar aquest nou país i, poc després, a finals dels anys 40, va caure sota l’òrbita soviètica.
Durant el període de control comunista el país va viure un intent sonat d’apertura l’any 1968 —la Primavera de Praga— que va ser reprimit. Vint anys després, mentre s’esquerdava la Unió Soviètica, les mobilitzacions estudiantils i el moviment transversal Fòrum Cívic —amb el dramaturg Václav Havel com a cara més coneguda— van aconseguir restablir la democràcia. Va ser l’anomenada Revolució de Vellut, per l’absència de violència.
El país, però, sense la cola comunista que el mantenia unit, era fràgil. D’entrada, el nom sí que feia la cosa, i va haver de canviar-se la denominació històrica de Txecoslovàquia per la de República de Txèquia i Eslovàquia, perquè aquests últims no se sentissin subjugats.
La capital es va mantenir a Praga (Txèquia) i Havel va ser elegit president de la República, però cada part tenia primer ministre i executiu. A més, els partits polítics d’una banda no tenien presència —o molt poca— a l’altra. Passava el mateix amb la majoria de mitjans de comunicació. La llengua, tot i que era similar, no era comuna. Txèquia, amb una economia més industrialitzada i un PIB més alt, finançava les mancances de la més endarrerida i agrària Eslovàquia, fins que el 1991 les transferències es van acabar.
Una DUI sense referèndum
A tot això s’hi va afegir que els polítics eslovacs desitjaven una federació més laxa, el contrari que els txecs. Després de diversos intents per negociar una solució, el Parlament eslovac va declarar la independència a finals del 1992. No es va preguntar a la població ni en un referèndum, ni en cap mena d’eleccions. Els polítics de les dues bandes van acordar la dissolució del país i cap part no se’n va declarar hereva. Les enquestes apuntaven que només el 30% dels ciutadans eren favorables a la independència. Per a molts, es tracta d’un exemple que els models federals no són la solució a tots els mals d’un estat.
Un Havel per a tothom
L’any 1995 la Generalitat de Pujol va concedir el Premi Internacional Catalunya a Václav Havel per la seva “política ètica”. Havel, després de la dissolució de Txecoslovàquia, de la qual no era partidari, va ser president de Txèquia. Quan va morir, el 2011, l’expresident Maragall es va declarar admirador d’aquest defensor d’Europa i del seu patriotisme allunyat de concepcions “obtuses i reduccionistes”.
