La divisió de la feina entre el Tribunal Suprem i la JEC
PeriodistaEl tribunal del Procés ha fet el que era coherent amb el disseny del simulacre de qüestió prejudicial presentada: ignorar-la. I ha utilitzat la sentència del TJUE, que diu que Oriol Junqueras va adquirir la seva condició d’eurodiputat i, per tant, immunitat, el 13 de juny de 2019, per ratificar que el que va fer el 14 d’octubre de 2019 -sentenciar-lo- està ben fet. I com a colofó afirma que es tindrà en compte la “nova” doctrina del TJUE per a casos futurs. Una ironia.
Però en la línia del sarcasme de la interlocutòria, la defensa de Junqueras podria elevar un recurs d’empara al TC basant-se en l’article que consagra el dret a obtenir la tutela efectiva dels tribunals, un principi dins del qual entra el dret a una resolució fundada en dret.
I què no és una resolució fundada en dret? Una aplicació de la legalitat que sigui arbitrària, manifestament no raonada o irraonable i que, com a tal, lesiona el dret a la tutela judicial (sentència 184/1992).
El tribunal del Procés, i el seu autor intel·lectual, Manuel Marchena, no aconsegueixen explicar la lògica de la qüestió prejudicial i la liquidació de la immunitat de l’eurodiputat Junqueras. Brillen per la seva confusió en l’intent de respondre per què va elevar el tribunal la qüestió prejudicial i per què va suspendre l’execució de la inhabilitació.
El simulacre de la qüestió
I com que els seus autors no aconsegueixen donar una explicació plausible, val la pena intentar-ho. El tribunal del Procés va fer el simulacre de qüestió prejudicial per cobrir-se, per tenir un paraigua. Perquè tenia la seguretat que el TJUE li donaria la raó. I obtenir-la era molt guai, una victòria europea sobre l’independentisme.
Però vet aquí que sempre cal ser previngut. Si el tractat de funcionament del TJUE estableix que quan eleves una qüestió prejudicial has de suspendre el procediment, el tribunal del Procés va idear un estratagema: separar la part principal del procediment -la sentència pendent- de l’incident processal de la denegació del permís a Junqueras per sortir de presó i acatar la Constitució. I la qüestió prejudicial quedaria, en paraules de Marchena, “encapsulada” en el permís penitenciari.
Per tant es dictaria sentència contra Junqueras sense suspendre el procediment i s’inventaria una suspensió de l’execució de la inhabilitació per simular que el TJUE tindria alguna influència.
Tot això en la previsió que el TJUE donaria la raó al Suprem. Aquesta seguretat era tal que Marchena va enviar al president del TJUE, Koern Lenaerts, una carta en què anticipava l’eficàcia de les respostes del TJUE tot i que ja s’havia dictat sentència... el mateix dia que se celebrava la vista a Luxemburg.
No hi havia risc perquè en el cas remot que el TJUE dictés en contra del Suprem ningú seria capaç de treure la sentència de la seva sepultura. Perquè el procediment principal ja s’havia tancat. En cas advers s’admetria el recurs de súplica per deixar sortir Junqueras de presó provisional, com, en efecte, s’ha fet. Però, sorry, és que ara està complint pena. No és possible.
La divisió de la feina amb la Junta Electoral Central va funcionar com un rellotge. La JEC va usar la sentència del TJUE per anul·lar el mandat de Junqueras. Ho explica Marchena ara: perquè abans del 19 de desembre la JEC no el considerava europarlamentari. Quina perversió! Et declaren eurodiputat i per aquesta raó t’anul·len el càrrec.
Marchena fa una defensa àmplia de la JEC i ataca l’Advocacia de l’Estat. I al defensar que la JEC estava obligada a actuar fins i tot amb una sentència no ferma, mata dos ocells d’un tret: avui la sala tercera resoldrà segurament no suspendre la decisió de la JEC de retirar a Torra la condició de diputat en una divisió de la feina entre Marchena i Antonio Jesús Fonseca. No va ser per casualitat que la magistrada Ana Ferrer va desempatar el divendres 4 a la JEC i va donar la majoria de 7 contra 6 als decapitadors de Torra.