Els disset intents de l’extrema dreta d’entrar al Parlament
El de Vox el 14-F podria ser l’únic efectiu des del 1980
BarcelonaNo ho ha aconseguit encara, però no perquè no ho hagi intentat de manera insistent. L’extrema dreta ha provat fins a disset vegades entrar al Parlament de Catalunya. Des del 1980, almenys set partits que poden etiquetar-se com a ultradreta s’han presentat en vuit eleccions diferents, però el seu grau d’incidència no ha passat de l’anècdota, amb l’excepció de Plataforma per Catalunya (PxC), que el 2010 va quedar-se a les portes d’obtenir un seient a la cambra. Amb la irrupció de Vox, les eleccions previstes per al 14 de febrer podrien convertir-se en les primeres en què un partit d’extrema dreta aconsegueix representació parlamentària.
Fuerza Nueva (1980), Juntas Españolas (1988), Falange Española de las JONS (1980, 1988, 1995, 1999, 2010), Moviment Social Republicà (2003, 2006, 2010, 2012), Plataforma Adelante Cataluña (2006), PxC (2003, 2010, 2012), Vía Democrática (2012) i ara Vox... Els experts admeten que el concepte “extrema dreta” és heterogeni, no hi ha un consens absolut entre investigadors sobre el terme i, per tant, pot incloure formacions que siguin molt diferents entre si. Sigui com sigui, diversos elements permeten identificar aquests partits. “Una visió autoritària, nacionalista, antiimmigració i una retòrica populista”, apunta Anna Isabel López Ortega, investigadora especialista en extrema dreta a la Universitat de València.
La majoria han obtingut resultats minsos quan s’han presentat a eleccions -en alguns casos, ni tan sols a totes les demarcacions-. Fins ara només dues formacions han arribat a aconseguir més d’un 1% dels vots: Fuerza Nueva el 1980 -amb 27.807 vots- i PxC, que el 2010 va estar a punt d’entrar al Parlament amb un 2,4% dels vots -75.300 paperetes- però el 2012 va recular fins a l’1,65% -amb 60.107-. Els dos partits representen, respectivament, dos exponents diferents del que el professor en ciència política a la Universitat de Barcelona (UB) Xavier Torrens entén com a extrema dreta “clàssica” -neofranquista, neofeixista o neonazi i obertament nostàlgica de la dictadura- i la “nova extrema dreta” o “dreta radical”, que es “distancia” de la violència, busca accedir al poder per “vies democràtiques”, potencia el discurs antiimmigració i busca complicitats amb l’extrema dreta europea.
El precedent de PxC
Els diferents investigadors consultats veuen en aquesta renovació del discurs un dels motius del creixement de PxC el 2010. A més, el doctor en història contemporània i professor de Blanquerna-URL Xavier Casals creu que el van afavorir els vents del declivi del PP i “l’erosió” del sistema de partits. “PxC aconsegueix una cosa que no s’havia assolit: és capaç d’obtenir vots tant de l’espai catalanista com de l’espanyolista, perquè la seva consigna -“Primer els de casa”- neix al marge de la dinàmica Catalunya-Espanya” , diu Casals. No obstant, aquest espai s’exhaureix el 2015 -ja no es presenta a les eleccions- per dos motius: “Hi ha un col·lapse a la direcció del partit i tot el marc polític canvia amb la irrupció del sobiranisme”.
Existeixen vasos comunicants entre PxC i Vox. Nascut d’un sector crític del PP, el partit liderat per Ignacio Garriga a Catalunya ha engolit els quadres de l’antiga PxC -també compta amb exfalangistes a les seves files, com l’eurodiputat Jorge Buxadé-. Per la seva banda, Vox també ha treballat en la “redefinició” de l’espai polític “combinant temes de la dreta radical espanyola amb el rebuig a les autonomies, i important discursos europeus com l’euroescepticisme, l’antiimmigració i elements del trumpisme”, recalca el catedràtic del departament de ciència política de la UB Joan Antón Mellón, que, de fet, considera que la definició “més adequada” de Vox seria “dreta radical”, ja que, tot i agafar “postulats de l’extrema dreta”, també en té de “neoliberals”.
¿Aconseguirà Vox superar el llindar electoral del 3%? Segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), de llarg: li dona entre 7 i 8 escons. Per a López, dependrà d’elements com el grau de “desafecció política”, el “sentiment antiimmigració” i la situació del “conflicte identitari” amb què la societat arribi al febrer, així com de les perspectives dels seus oponents -com el PP-. “En moments de crisi s’obren les possibilitats per a aquests partits”, adverteix: “Vox està en un bon moment polític”.
