El discurs més dur sobre l’estat espanyol pronunciat per un president a la cambra

BarcelonaArtur Mas no es va deixar res al pap ahir, fins al punt que, adreçant-se extramurs, va fer servir el castellà. “¿Quién se puede sentir protegido por un Estado que trata a los demócratas como delicuentes?” Sí, esclar, estava intentant deixar la CUP sense excuses per no investir-lo, però, per sobre de qualsevol altra consideració, Mas va pronunciar ahir la intervenció parlamentària més dura que es recordi d’un president de Catalunya respecte a l’estat espanyol.

Van ploure frases greus tota la tarda: “L’Estat no vol comprendre, vol destruir [...]. De la mateixa manera que hi ha persones que tenen intolerància a algun aliment, l’estat espanyol té intolerància a la realitat nacional catalana”. La pluja d’adverbis de manera per qualificar el tracte de l’Estat a Catalunya va arribar a ser torrencial: “Descaradament, barroerament, olímpicament, altivament”. A les bancades de PP i Ciutadans, separades pel PSC, a qui Mas es va referir com “la minoria”, hi havia diputats que havien de contenir-se per no saltar quan sentien imatges del tipus: “Orgull imperial ferit d’un estat que ni escolta, ni parla, ni negocia allò que no li agrada. De debò, ¿qui vol viure en un estat com aquest?”

La batalla per la democràcia

Era, un cop més, la lluita cos a cos pel relat. Rajoy havia parlat al matí des de Béjar, minuts després de l’aprovació de la declaració solemne d’inici del procés de creació de l’estat català. Va fer les invocacions rituals a l’estat de dret i a la llei. Però aquesta vegada va afegir que faria servir “la democràcia, tota la democràcia”, i va acabar dient: “Defensarem i preservarem la democràcia a tot Espanya [...]. Assumeixo la meva convicció com a demòcrata i com a espanyol”. S’ha acabat el símil dels platerets de la balança. Fins ara hi havia a un cantó la llei (l’estat espanyol), i a l’altre, la democràcia (Catalunya). D’ençà de l’anunci de la declaració al Parlament, els partits espanyols es refereixen al vot del 48% dels catalans com si fossin una amenaça a la seguretat nacional i a la democràcia, i han desenterrat sense manies els termes en què es parlava al País Basc durant els anys de plom i sang, o sigui, la unitat dels demòcrates davant el desafiament. D’això Mas en va dir ahir “democràcies de baixa qualitat” o “pseudodemocràcies”, “tractant d’impedir per tots els mitjans l’expressió democràtica d’un poble”.Va semblar com si Mas hagués decidit que, ja que l’únic interlocutor de l’estat espanyol amb qui pot parlar és un jutge, aprofitaria que tenia totes les càmeres apuntant-lo per descarregar ordenadament davant els catalans i els espanyols totes les raons acumulades des de la sentència de l’Estatut, el 2010, fins avui.

Si l’any 2005, a l’hemicicle de la Ciutadella, Pasqual Maragall va llançar l’últim “Escolta, Espanya” del catalanisme, deu anys més tard Artur Mas va pronunciar l’últim vers del poema, un “Adéu, Espanya”, pronunciat des de l’independentisme i amb retret històric: “En el fons és la intolerància d’acceptar-se com un estat plurinacional, és a dir, com el que és”.

Bufen vents de recentralització

Aquesta última frase d’Artur Mas és el nus del problema. Perquè molt abans que centenars de milers de catalans com Mas mateix decidissin que si aquell Estatut no cabia en aquesta Constitució potser era perquè Catalunya no cabia a Espanya -és a dir, molt abans de la Via, la ve baixa, el 9-N, la Meridiana i el 27-S-, el catalanisme polític li ha dit a Espanya que es veia i la veia plurinacional. Ara és tard, deia ahir Artur Mas. El tronc central del catalanisme s’ha transmutat en independentisme, mentre que a Espanya, que acaba de salvar-li un macht ball a la monarquia, bufen vents en direcció contrària: els vents de la recentralitzacó. Que còmodes que se senten PP, PSOE i Ciutadans argumentant ara que amb els que volen trencar no hi ha res parlar. “De què s’ha pogut parlar, abans?”, es lamentava el candidat a la investidura. No hi ha res a parlar. Ahir, cap a les dues de la tarda, el PP va enviar el següent missatge per Twitter: “A Catalunya hi ha qui ha decidit jugar amb una cosa que és sagrada: la unitat d’Espanya @marianorajoy”.

“Tenim les mans lligades”

Quan Mas va llançar aquest missatge, es referia a l’estat espanyol, esclar. Però el sobiranisme viu el seu propi bloqueig. La CUP, que, com Mas, normalment té un jutge (o un policia) com a interlocutor de l’Estat, no vol Mas a la presidència. I ahir, mentre sentia el duríssim (però factual) discurs de Mas, pensava que quan un home de la seva tradició política deixa discursos com aquests per a la història, no cedirà pas tan fàcilment davant deu diputats per més que tinguin la clau. Mas se sent carregat de raons davant l’Estat i també davant la CUP. Són raons de pes, democràtiques, precisament: el pes d’1,6 milions de paperetes. Un president capaç de dir-li a l’Estat i en seu parlamentària tot el que pensa no deixarà que el converteixin en expresident deu diputats. Pinta que el 27-S tindrà segona volta al març. El procés, ja ho veurem.