Ismael Peña López: "Tenim directius públics que en saben, però tenen el cul llogat al partit"
Exdirector de l'Escola d'Administració Pública
BarcelonaIsmael Peña López (Mataró, 1973) va ser el director de l'Escola d'administració pública la legislatura passada. Va dimitir el 8 d'octubre, amb el canvi de Govern, però admet que feia temps que no encaixava en les "dinàmiques de partit".
Què fa l’Escola d'administració pública?
— Formar els funcionaris. Són unes 350.000 persones a tot Catalunya que l'Escola els actualitza en les competències que necessiten. Però el que hem fet els últims tres anys és orientar-nos cap a la gestió integral del talent, incloent-hi la selecció de personal.
Què es guanyaria si l'Escola organitzés les oposicions en lloc de la direcció general del Govern?
— No té sentit seleccionar la gent d'una manera i després que la formis d'una altra. Ara a l'administració tu pots entrar sent economista i acabar en l'àmbit de la meteorologia.
La reforma de l'administració acostuma a ser a l'agenda dels governs, però no s'acaba materialitzant mai. Per què?
— Els polítics, en general, de gestió pública en saben poc i no els interessa. La reforma és a llarg termini, ningú és capaç d'arreglar l'administració en quatre anys, ni tan sols tindries un resultat parcial.
Llavors el problema és dels polítics? No hi ha una resistència de l'administració de ser reformada?
— Claríssimament és dels partits. En primer lloc, tenen una aversió malaltissa a la diagnosi. No diguem que les coses van malament, perquè potser diran que és culpa nostra. En segon lloc, tenim polítics que no són especialistes en les seves carteres. Això no vol dir que siguin estúpids, sinó que els partits tenen un sistema d'incentius o de col·locar la gent que no obeeix a les necessitats reals del govern. I, en tercer lloc, el famós tacticisme.
És per aquests incentius que diu que tenen els partits de col·locar una sèrie de gent en llocs de l'administració que no es professionalitza el directiu públic?
— La Generalitat col·loca unes 600 persones amb qualsevol canvi de govern, sumant càrrecs i altres àmbits d'influència. Perfectament, podem anar a 2.000 o 3.000 llocs de treball que depenen que un partit et conegui o no. Això genera unes quotes de poder molt difícils de renunciar.
I com es resol?
— L'incentiu ara és col·locar persones perquè també col·laboren amb el finançament dels partits. La solució pot ser donar-los el finançament que necessiten. La democràcia és cara. Hauríem d'arribar a un pacte amb els partits perquè, a canvi de no posar les seves persones inexpertes en un lloc de poder (i en posessin d'expertes), els donéssim més finançament per poder tenir la gent alliberada i que facin el que han de fer, que és pensar. No pot ser que la plantilla d'un partit, en lloc d'estar a sou de la formació, ho estigui de la ciutadania perquè pugui treballar pel partit.
Però augmentar el finançament dels partits és polèmic.
— Sí, però és la millor opció. Jo no vull dir que els directius públics que tenim no en sàpiguen o no siguin bons, però tenen el cul llogat al partit. Hi ha molts polítics competents, però a vegades no estan en el lloc que toquen o no són prou autònoms. Té un cost molt alt encarar-se al partit.
Però Catalunya hauria de ser com al Regne Unit? Que els alts directius no canvien amb els canvis de govern perquè són funcionaris? Això porta al clàssic problema de la sèrie del Sí, primer ministre.
— A mi m'agrada més el model anglès que el català, però també és interessant el model xilè que barreja una alta direcció pública que ve de fora, però que fa unes proves abans d'entrar (no només per confiança política).
Amb què s'ha trobat vostè en la seva experiència a l'Escola?
— En els dos primers anys a l'Escola vaig tenir molt suport polític, mentre repensava la mateixa Escola. En el moment en què s'havien de prendre riscos ja va ser més complicat.
Va dimitir del càrrec per això?
— Des de feia ja un any que em trobava incòmode amb les dinàmiques dels partits i no veig que ara el nou govern canviï aquesta dinàmica.
Què volia fer?
— Deixar de fer oposicions generalistes i fer més especialització. Això volia dir canviar el sistema de selecció, de formació, de transparència... Afectava a tothom. Els sindicats creuen que això treu mobilitat als treballadors, que és cert, però hem de trobar l'equilibri entre mobilitat i eficiència.
Creu que la reducció de la temporalitat que demanava Europa, a través del procés d'estabilització, s'ha fet correctament?
— No hi havia cap mètode correcte. Una manera era fer fora la gent que no ha entrat bé; l'altra, fer exàmens normals, que és semblant a fer-la fora; i l'altra, unes proves fàcils o una amnistia general sense proves. S'ha optat per les proves fàcils i per valorar mèrits, i segurament era la que generava menys efectes secundaris i problemes.
Però hi ha dues categories de funcionaris, ara?
— No, en absolut. Només de facto perquè hi ha gent que fa vint anys va entrar amb unes oposicions com Déu mana i ara hi ha gent, sobretot al món local, que ha entrat perquè l'alcalde el va posar a dit i ha fet un examen nyigui-nyogui. Però és igual un funcionari que un altre.
I això no genera un problema de desigualtat de tracte?
— Hi ha un problema de quadres sense coneixement en matèria de subvencions, contractació, licitacions... Però el procés d'estabilització afectava entre el 40% i el 50% del sector públic, fer-los fora amb l'afectació a les seves respectives famílies hauria generat un problema de primer ordre social. És cert que s'han creat molts greuges comparatius i gent que no hauria de ser funcionària ara ho és i amb la mateixa igualtat de condicions, però l'alternativa era molt perversa.
Els treballadors públics del Parlament es mantenen en un règim especial, fora de la funció pública general, amb triennis excepcionals. Han d'entrar en el paquet general?
— Els polítics han cedit als xantatges d'un grup petit de funcionaris que han sabut convèncer els diputats que mereixien una sèrie de prebendes. Si ens creiem de veritat que hem de treballar més per funcions i competències i no tant per memòria, això es desmunta. Ha de ser el mateix ser un lingüista en una administració o en una altra. Hi hauria d'haver mobilitat horitzontal entre totes les administracions.
Hi ha molta diferència ara entre ser un treballador públic i un de privat?
— Diuen les estadístiques que els menys qualificats estan més ben pagats a la pública i els més qualificats menys ben pagats. Tant de bo tothom cobrés igual que a la pública, les condicions són justes. El problema és que a la pública l'exigència és intrínseca. La major part de la gent que he conegut jo s'exigeix, però és cert que no hi ha manera de fer fora els que no ho fan.
Què falta a la nova reforma que planteja el Govern?
— Hi sobra pressa i hi falta temps. Falta una planificació operativa. El comitè d'experts pot diagnosticar, però no aportar les solucions, que són decisions polítiques.