El desig d’independència dels futurs estats llatinoamericans

HistoriadorL’exemple de la independència de les tretze colònies nord-americanes va córrer com la pólvora -en el sentit més estricte de l’expressió- per la resta del continent. Els primers a seguir-lo i reeixir van ser els revolucionaris haitians, que el 1804 van proclamar la República d’Haití respecte de França i van abolir l’esclavatge, el motor essencial de la seva lluita.

I és que, després de la Revolució Francesa, els postulats de la Il·lustració, com els drets individuals oposats a l’absolutisme i el contracte social de Rousseau, units al principi de la sobirania nacional, van arrelar amb força a Amèrica.

Els criolls volien dir-hi la seva

El fet que alguns dels qui serien màxims dirigents dels nous estats llatinoamericans haguessin viatjat als Estats Units i a Europa va contribuir a fer que les idees relacionades amb l’alliberament dels territoris arribessin i quallessin al Nou Món. D’altra banda, els criolls, els americans descendents d’europeus -normalment espanyols-, volien participar de les decisions polítiques i econòmiques, cosa que el sistema imperant impedia.

La mateixa situació de debilitat i endeutament d’Espanya, immersa en la seva Guerra de la Independència en el marc de les Guerres Napoleòniques, va facilitar que les colònies americanes (que prenien la forma de virregnat o de capitania general) organitzessin les primeres juntes de govern, que consideraven autònomes de qualsevol govern d’Espanya, malgrat que reconeixien Ferran VII. Ho justificaven basant-se en l’obligada abdicació d’aquest en favor de Josep I Bonaparte.

Torrent de secessions

Tanmateix, la situació no es va allargar gaire, sinó tot el contrari. A partir de 1810, la Capitania General de Veneçuela, el Virregnat de Nova Granada, el del Riu de la Plata, el de Nova Espanya, el de la Governació de Montevideo i la Capitania General de Xile van emprendre el camí de la proclamació de les seves independències, per esdevenir el que serien en el seu territori Veneçuela, Colòmbia, l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai, Mèxic i Xile.

En aquesta línia, deu anys després, el procés ja no tenia aturador i, del Virregnat del Perú, la Capitania General de Guatemala i la província Charcas del Virregnat del Riu de la Plata en naixerien els futurs estats sobirans de l’Equador, Guatemala, el Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà.

Malgrat tot, la reacció de Ferran VII i el seu govern va ser la de negar-los la legitimitat per fer aquest pas. Això va originar guerres arreu, que s’han considerat civils perquè les tropes que defensaven l’Imperi Espanyol eren d’origen americà, com els mateixos rebels.

El del monarca va ser un regnat nefast: com fitxes de dòmino que queien, gairebé cada any perdia un territori. Quan va morir, el 1833, només restaven sota domini espanyol Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Abans d’acabar el segle XIX també deixarien d’estar-hi.

BOLÍVAR I EL CATALANISME

Una figura clau de les inde-pendències americanes va ser el militar i polític Simón Bolívar, el Llibertador. En el si del cata-lanisme, amatent en la mirada retrospectiva a la fi de l’imperi espanyol, es va comparar Francesc Macià amb ell. També el diputat Niceto Alcalá-Zamora va etzibar a Francesc Cambó que havia d’escollir entre voler ser Bolívar o Bismarck, entre trencar Espanya o comandar-la.