El dinar de set hores del president bolso

MadridMariano Rajoy entra al Congrés com a president del govern espanyol. Encara el debat amb José Luís Ábalos i Pedro Sánchez amb ironia i mala llet, i acaba apagat, desapareixent de l’hemicicle, i substituït per un bolso, que col·loca la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, al seu escó. Pablo Iglesias se n’adona, en crida l’atenció des de la tribuna d’oradors i converteix el president bolso en trending topic. És el resum surrealista d’una jornada caòtica en la qual els rumors salten com polls i la sensació final que flota a l’ambient acaba sent semblant a la que es viu en una empresa que presenta un ERO. Sentiments, política i periodisme: un còctel explosiu que acaba esgotant els centenars de persones que, durant més de dotze hores, passegen pels passadissos del Congrés en un altre d’aquells dies històrics que acaba amb l’adeu a un president que gairebé tothom creia incombustible i ha acabat socarrimat.

“On és Mariano Rajoy?” Havent dinat, la pregunta monopolitza les converses. El president espanyol està rebent pressions per dimitir per part de tots els partits de la cambra i els poders econòmics, i al seu equip ningú dona certeses d’on es troba. En la seva absència, les especulacions van prenent cos. “És a la Zarzuela, presentant la dimissió”. Meeec. “És als despatxos del govern al Congrés”. Meeec. “És a la Moncloa”. Meeec. El president espanyol passa la tarda en què se signa la seva sentència de mort al Congrés en un llarg dinar de set hores, en un restaurant del carrer Alcalá de Madrid. Durant l’àpat està acompanyat d’alguns dels membres del seu equip de confiança, com ara la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal -Soraya Sáenz de Santamaría va tornar a ser desplaçada d’un dinar d’alta volada-, i la seva cap de comunicació, Carmen Martínez de Castro. Des d’allà, Rajoy es blinda davant de les pressions perquè dimiteixi i dissenya l’estratègia que cal seguir fins ara. Aquelles quatre parets, a hores d’ara, deuen saber si el president espanyol continuarà per exemple com a líder de l’oposició o si ja ha triat el nom del seu substitut al capdavant del PP.

Tot plegat, incògnites menors en una jornada en la qual tot l’entorn del president ha transitat entre el neguit i la desolació. Els col·laboradors del president es mosseguen la llengua en les converses informals amb periodistes dels primers compassos del matí. Fins que el PNB no certifica que votarà a favor de la moció de Sánchez es neguen a donar-se per acomiadats. Però així que la notícia va prenent cos s’alliberen les emocions en els afectats. Centenars, milers de persones, càrrecs de confiança de membres de l’executiu, acaben de saber que es quedaran sense feina de manera imminent. I aleshores cauen moltes de les barreres. Els caps de premsa demanen feina als periodistes, tot i que, primer, la majoria s’agafarà uns mesos per descansar, després d’uns temps convulsos. Es deixen anar i expliquen detalls de la vida interna dels ministeris que fins al moment eren reservats per prudència. S’obre un nou cicle en què passen de ser actors principals a secundaris. Les primeres abraçades es veuen, dissimulades, als passadissos del Congrés. “Que ve el Pedro”, es diuen entre ells els polítics del PP. A les files socialistes l’eufòria es conté. S’està celebrant un naixement i un enterrament a la vegada.