El dilema diabòlic que afronta Junqueras

SubdirectorEl 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va declarar la independència i unes hores més tard el Govern Puigdemont va acceptar (sense dir-ho explícitament, però sí per la via dels fets) l’aplicació de l’article 155, que implicava el seu cessament i la intervenció de l’autonomia. Aquesta decisió es va prendre amb anterioritat a la mateixa votació del Parlament davant la constatació que intentar implementar la República hauria pogut provocar un escenari d’inestabilitat i violència per part de l’Estat amb perill real de danys personals. ¿O és que algú pot dubtar que, com a últim recurs, l’estat espanyol hauria recorregut a la violència, emparada en la legalitat, això sí, per evitar la independència? Per què no es va preveure com fer front a aquest escenari, que era el més plausible, és el que ara és objecte d’autocrítica en l’independentisme.

La qüestió és que, un cop arribats a aquest punt, la justícia espanyola no en té prou amb l’acatament del 155, sinó que, com demostra l’interrogatori de la jutge Carmen Lamela a l’exconseller Santi Vila, reclama l’abjuració de l’independentisme. Lamela pregunta a Vila: “Per a vostè quina és la situació actual del procés d’independència a Catalunya?” Davant d’una resposta insatisfactòria de Vila, la magistrada insisteix: “No, dic quina és la situació des del punt de vista de la independència?” Aquí l’exconseller entén per on van els trets i admet que la DUI no ha tingut cap efecte pràctic. I davant la insistència de Lamela, fa una professió pública d’acatament de la Constitució espanyola.

Aquesta és la condició que posa Lamela per deixar en llibertat els acusats. No un acatament d’una mesura concreta, el 155, sinó el reconeixement que la declaració del dia 27 va ser un brindis al sol i el compromís que els implicats no tornaran a intentar res semblant. Òbviament, doncs, no s’està davant d’un judici per uns fets concrets, sinó que es busca anorrear tota una ideologia, ja que l’independentisme, per ser sincer, no pot per principi supeditar-se a unes vies legals que, com tothom sap, fan gairebé impossible l’assoliment d’aquest objectiu.

Imaginem-nos el següent escenari: un 80% de la població catalana està a favor de la independència i, a més a més, està disposada a iniciar una vaga general fins a aconseguir un referèndum pactat. Per al sistema jurídico-polític espanyol no canviaria res, però ¿quin independentista renunciaria a fer servir aquesta via unilateral?

Patiment inhumà

Per tant, cal subratllar que l’objectiu de tot el procés judicial és, en última instància, humiliar els dirigents independentistes i declarar urbi et orbi que aquesta ideologia és, a més de delicte per se, un impossible. Davant d’aquest escenari s’entén el dilema diabòlic que afronten Junqueras i la resta d’empresonats. Per poder sortir de la presó han de renunciar a la seva ideologia, cosa que equival a una mort civil. Si es mantenen ferms, s’arrisquen a passar dècades entre reixes, cosa que comporta assumir un elevat patiment personal, seu i de les seves famílies. En tots dos casos es busca destruir persones individuals per atemorir tota una població. Així és com funciona l’estat espanyol. I contra aquest mur s’ha estavellat un independentisme que ara ha de readaptar la seva estratègia a un principi de realitat tan bèstia.