La difícil missió de desallotjar un president

1982: quan el PSUC va intentar arribar a la presidència de la Generalitat

Es va votar un 1 d’octubre, però de fa 37 anys. Josep Benet (PSUC) aspirava a desallotjar Jordi Pujol i va donar un caire social a la seva intervenció: “Moltes coses no van bé. Una gran part de la nostra població viu angoixada pels greus problemes que afecten els drets més fonamentals, com per exemple el dret al treball”. Quedava menys d’un mes per a unes eleccions generals i Pujol no va desaprofitar l’ocasió per acusar-lo “d’electoralista”. També va tirar d’ironia i, després d’escoltar alguns dels seus consellers, va deixar anar: “El Govern fa més coses de les que jo mateix creia”. L’actual síndic de greuges, Rafael Ribó, era llavors el portaveu del PSUC. Recorda que CiU governava en minoria i que hi havia una majoria d’esquerres formada pel PSC, el PSUC i ERC que podia construir una alternativa més sòlida. Però no va passar. El PSC es va abstenir i ERC es va alinear amb Pujol. De fet, ni tan sols tots els diputats del PSUC hi van votar a favor, de manera que deixaven entreveure la crisi interna que s’acostava. Les cròniques de l’època reflecteixen que va ser una sessió marcada pel fair play. Ribó argumenta que en aquella època, en política, a diferència d’ara, “no existia ni l’insult ni la difamació”. “Hi havia cordialitat personal i un patrimoni comú: consolidar la democràcia”. Joan Rigol, que va intervenir com a conseller de Treball i que anys més tard seria president del Parlament, en té un record similar: “Tots havíem viscut la repressió franquista i ens teníem un respecte mutu molt sòlid”. 21 vots a favor, 56 en contra i 53 abstencions. Pujol seguiria en el càrrec 21 anys més.

2001: el dia que Pujol no va prendre la paraula i va deixar els focus a Mas

Pasqual Maragall en va ser l’impulsor. Havia guanyat les eleccions en nombre de vots dos anys abans, però CiU havia retingut la Generalitat perquè tenia més escons i un pacte amb el PP. Aquell debat es recorda per un fet: Pujol era el president, però no va prendre la paraula en cap moment i ho va deixar tot en mans d’Artur Mas. L’actual secretari segon del Parlament, David Pérez (PSC), era al ple i assegura que el govern a l’ombra que havia creat Maragall havia dedicat “mesos de feina i treball ingent” al seu discurs. La maniobra de Pujol va aconseguir el seu efecte: “La premsa va parlar d’aquest fet i pràcticament no es va parlar del discurs del Pasqual, que era boníssim”, rememora Pérez. Maragall aquell dia va reivindicar el catalanisme federalista del PSC i va demanar el suport dels que s’incomodaven pel “fet d’haver posat la clau del govern de Catalunya en mans del Partit Popular”. Mas, conscient que s’enfrontarien més endavant a les urnes, va atacar el socialista des del principi: “Crec que vostè s’avorreix a si mateix”. L’aleshores conseller en cap va retreure a Maragall haver-se equivocat presentant la moció perquè suposava “escollir el camí de la confrontació i no el de l’entesa”. 55 vots a favor, 68 en contra i 12 abstencions. Pujol s’assegurava acabar el seu trajecte a la Generalitat sense ensurts. Els duels entre Maragall i Mas es repetirien en la següent legislatura. Llavors, però, amb el socialista com a president. La majoria que aquell dia va salvar Pujol no la va poder retenir al cap de dos anys Mas i va néixer el primer tripartit.

2005: el ple en què Maragall i Mas van fer les paus després de la polèmica del 3%

“Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”. La cèlebre frase de Pasqual Maragall que acusava CiU de cobrar comissions il·legals, pronunciada un 24 de febrer, va ser el detonant de la moció de censura contra ell, que es va debatre el 10 de març. No la va promoure Artur Mas. Ho va fer el PP, que considerava que el tripartit era un “desgavell” i exigia saber què hi havia de cert en les paraules del president socialista. L’aleshores líder del PP, Josep Piqué, va esgrimir que “l’escandalosa polèmica del 3%” havia sigut “la gota, i no malaia, precisament”, que havia fet vessar el got “de la paciència dels ciutadans i de la seva desconfiança cap a les institucions”. El diputat del PP Santi Rodríguez va ser testimoni directe del debat i fa un paral·lelisme amb el d’avui. Esgrimeix que aquella moció tenia “nul·les garanties d’èxit”, però que va complir la seva funció: “forçar” el Govern a debatre sobre temes que no volia tractar. Aquell ple no només no va aclarir res sobre corrupció, sinó que Maragall i Mas van suavitzar les diferències. CiU va interpretar que, des de l’hemicicle, el president s’havia disculpat per la polèmica i va anunciar que retirava la querella que havia presentat contra ell. Piqué va retirar la moció abans de perdre-la i va acusar socialistes i convergents de “tapar-se les vergonyes”. El cas esclataria als jutjats 10 anys després.