La difícil comparació entre la marxa de Luther King i l’independentisme
Torra busca inspiració en un episodi que els historiadors veuen allunyat de la realitat catalana
BarcelonaEn poc més de vint-i-quatre hores, Barcelona acollirà una nova manifestació de l’Onze de Setembre. Segurament l’edició d’enguany no només apel·larà al dret d’autodeterminació de Catalunya, sinó que, potser de forma implícita, proclamarà una voluntat universal que traspassa èpoques i fronteres: la llibertat. Un concepte que vol abanderar el president de la Generalitat, Quim Torra, amb l’anunciada “marxa pels drets civils” de la tardor i que veu del pacifisme que va inspirar la marxa sobre Washington pels drets civils i les llibertats. Una referència, però, amb la qual és difícil establir similituds-segons exposen diversos historiadors consultats per l’ARA.
Segons el que va dir el president de la Generalitat, Quim Torra, durant la conferència que va pronunciar dimarts passat al Teatre Nacional de Catalunya, la Diada -i les mobilitzacions del mes d’octubre- no només aniran dirigides a reclamar la República Catalana, el retorn dels exiliats i l’alliberament dels nou presos polítics, sinó també a reclamar llibertat de pensament, d’opinió, d’expressió i de manifestació. En definitiva, a reivindicar bona part dels drets fonamentals que recull la Declaració Universal dels Drets Humans (1948).
En aquest sentit, Torra va plantejar una mobilització massiva i permanent fins al pronunciament de la sentència contra els dirigents independentistes. Una “marxa pels drets civils i socials”, va dir, de “ciutadans que prenen la determinació lliure de ser poble constituent”. “No és la república la que ens portarà els drets civils, socials i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita per aquests drets que ens portarà la república”, va exposar. I com si es tractés d’un automatisme, la figura del pastor i activista pels drets dels afroamericans Martin Luther King tornava a aparèixer a escena de la mà de la icònica marxa sobre Washington pels drets civils i les llibertats (1963).
Un referent universal
“El de Luther King és un moviment inequívocament universal, i ell un personatge inqüestionable arreu”, explica el doctor en història moderna i contemporània i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Arnau Gonzàlez Vilalta. “No és cap novetat que el president Torra esmenti el moviment pels drets civils dels nord-americans, ja que l’independentisme hi ha fet referència en diverses ocasions els últims tres anys”, afegeix. Ara bé, establir similituds entre els dos moviments, creu Gonzàlez Vilalta, és complicat. Una tesi que també comparteix el doctor Joan Vergés, professor a la Universitat de Girona (UdG) i director de la Càtedra Ferrater Mora de pensament contemporani. “Tot i que la terminologia de Torra ens remet a la marxa del 1963, el paral·lelisme el veig coix”, reconeix Vergés en declaracions a l’ARA.
I és que el context en què gairebé 300.000 persones van avançar per les avingudes de la Independència i de la Constitució de Washington fins al Memorial de Lincoln era totalment diferent de la realitat actual de Catalunya. “La desigualtat i la discriminació real legalitzada llavors als Estats Units està als antípodes del cas català”, matisa Gonzàlez Vilalta. En qualsevol cas, la marxa pacífica d’aquell 28 d’agost del 1963 a la capital nord-americana, celebrada el dia en què es complien 100 anys des que el president Abraham Lincoln va abolir l’esclavitud, va obrir un nou horitzó per a la comunitat afroamericana. De fet, en un marge de només dos anys des de la manifestació, el Congrés nord-americà va aprovar la llei dels drets civils (1964), que prohibia qualsevol discriminació basada en “ètnia, color, raça o religió”, i la llei de drets electorals (1965), que permetia votar a tots els homes majors d’edat, amb independència del color de la seva pell.
El pacifisme com a inici de canvi
“La manifestació ha contribuït de forma significativa al benestar de la humanitat”, va assenyalar l’aleshores president dels Estats Units John F. Kennedy, que va seguir la jornada des de la Casa Blanca. També l’icònic discurs Tinc un somni. És precisament aquest, el posicionament del govern, un dels punts clau a l’hora de comparar el cas nord-americà amb el català. Mentre que la marxa del 1963, indica Vergés, era un “moviment social liderat per Esglésies, sindicats i associacions civils per pressionar el govern”, ara és tot just el contrari. “Aquesta iniciativa és convocada pel govern, com a acte de commemoració de la Diada i, per tant, té un aire institucional”, comenta.
Més enllà de la simbòlica jornada, la lluita del moviment afroamericà pels drets civils va durar més de deu anys i va comptar amb múltiples accions de protesta pacífica prèvies com ara el boicot als autobusos segregacionistes a Montgomery (Alabama), entre altres. I és que el jove pastor i activista va ser pioner en l’ús de la no-violència com a motor de canvi social. Potser aquest, el pacifisme, és el motiu pel qual Torra va decidir rememorar la figura de Luther King, opinen els historiadors consultats per l’ARA.
Ara bé, les solemnes apel·lacions a personatges com Luther King sovint són arriscades. “Amb aquests discursos es proposa una desestabilització real, una insubordinació que, en canvi, no va acompanyada de cap acció de govern”, assegura Gonzàlez Vilalta. “Per moltes manifestacions massives que hi hagi, ni els partits del govern espanyol ni tampoc l’opinió pública se senten commoguts”, lamenta, i conclou: “No sé qui hauria de fer un discurs com el de Luther King per remoure consciències”.
