La difícil commemoració dels exiliats del franquisme
La Generalitat va emetre alguns missatges institucionals i deixava l’Onze de Setembre en mans de casals i entitats
BarcelonaL’Onze de Setembre, a l’exili, tenia poca transcendència. La dispersió dels centenars d’exiliats republicans va fer difícil mantenir els actes que la Generalitat havia establert durant la Segona República per cada Onze de Setembre -tot i que no va ser fins al 1980 quan es va declarar formalment com a Diada Nacional de Catalunya-. Malgrat tot, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els dos presidents de la Generalitat a l’exili, Josep Irla i Josep Tarradellas, van decidir reivindicar l’Onze de Setembre a través de missatges institucionals. L’objectiu: demostrar que la institució continuava viva malgrat l’exili i la repressió franquista.
“No hi havia una organització d’actes com a tal, però sí que hi havia una declaració institucional”, explica la doctora en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Mercè Morales. Aquests missatges es feien públics a través de La Humanitat, el butlletí d’ERC; o també a través dels butlletins de la Generalitat que, segons la historiadora, es distribuïen a Catalunya de manera clandestina. Un dels primers missatges institucionals va ser el que va transmetre Josep Irla el 1948. “Catalans, en aquesta diada de l’Onze de Setembre m’adreço a vosaltres, catalans de l’interior i de l’exili [...]”, començava el discurs d’Irla -que va substituir Lluís Companys com a president a l’exili després que l’afusellessin el 1940-, emès per Ràdio París i que La Humanitat va recollir. “És el primer moment que es va adreçar un missatge de manera pública a través d’una ràdio”, detalla el professor d’història de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Joan Esculies.
Amb l’abolició de les institucions catalanes a partir del 1939, l’objectiu dels dirigents republicans exiliats era fer sobreviure la identitat catalana fora de Catalunya. “Ratificar la nostra voluntat de continuar treballant sense treva fins a obtenir el restabliment de la democràcia i de la llibertat”, deia Irla en aquell missatge del 1948, en el qual també feia referència al 1714: “Som els hereus de la mateixa tenacitat que va inspirar els catalans que el 1714 es van oposar a la tirania de Felip V”. De fet, segons Esculies, “les apel·lacions al 1714 eren una constant” en els actes a l’exili per celebrar la Diada.
El paper de les entitats i els casals
Més enllà d’aquests missatges institucionals que, segons Morales, Tarradellas també va mantenir, la Generalitat a l’exili no va organitzar actes com a tals, sinó que van ser els mateixos partits polítics organitzats a l’exili, entitats o casals catalans els que van articular diferents maneres de commemoració de la Diada. “Es feien actes a iniciativa de les comunitats de catalans que residien en cada país”, explica l’historiador Enric Pujol. Els actes tenien un caràcter cultural. “Els casals catalans tenien més marge per organitzar sopars o recitals poètics”, explica l’historiador Xavier Díez, però els partits també buscaven els seus espais. Així, ERC, per exemple, va fer una ofrena floral a Marsella en record a Rafael Casanova el 1945, i un any després va organitzar una conferència a Montpeller. Diverses ciutats franceses van ser l’escenari principal dels actes per commemorar la Diada, però també ho van ser Londres i Mèxic. L’any 1954, Francesc Farreras i Duran va ser escollit president del Parlament català a l’exili i l’11 de setembre va presidir una reunió organitzada pel casal català mexicà. Tot i que tant Irla com Tarradellas intentaven participar en els actes de les entitats catalanes, les seves condicions econòmiques sovint suposaven una barrera. “Cada desplaçament era una despesa i no hi havia diners”, diu Esculies.
A part de Rafael Casanova, l’exili també s’encarregava de reivindicar les figures de Lluís Companys i Francesc Macià. De fet, segons Esculies, durant l’etapa en què Tarradellas va ser president es va commemorar més l’afusellament de Companys, el 15 d’octubre -“es van fer conferències a París per recordar-lo en què va participar Tarradellas”-, que no pas la Diada.
La incògnita de Companys
Precisament, la incògnita que no sap resoldre cap dels historiadors consultats per l’ARA és com va ser l’única Diada que Lluís Companys va passar en llibertat a l’exili: l’11 de setembre del 1939. El llavors president de la Generalitat havia marxat de Catalunya el gener del 1939, pocs dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona. Tots coincideixen que era un moment molt complicat per pensar a commemorar l’Onze de Setembre. De fet, fins després de la Segona Guerra Mundial cap dels catalans exiliats es va atrevir a començar a celebrar d’alguna manera la Diada. “El clima no era procliu a la celebració d’actes públics, la Generalitat era gairebé clandestina”, diu Mercè Morales.
Malgrat les disperses commemoracions a l’exili, només des de Catalunya la Diada va recuperar el seu caràcter reivindicatiu. Sense anar més lluny, l’11 de setembre del 1977, un mes abans del retorn de Tarradellas, la Diada va transformar-se en una marxa a favor de l’Estatut. Mentrestant, a Saint-Martin-le-Beau, Tarradellas rebia un pastís amb les quatre barres de la senyera fet pel Gremi de Pastissers. Seria la seva última Diada a l’exili.
