La diferència estratègica de JxCat i ERC

JxCat: Del debat intern per a l’abstenció a tancar files amb el no al PSOE

La possible aliança, després del 28-A, entre Podem i el PSOE situava JxCat en una dicotomia: mantenir el no a Pedro Sánchez o optar per l’abstenció si hi havia un acord amb els de Pablo Iglesias, més sensible amb Catalunya. Els primers a posar sobre la taula el debat van ser els presos de JxCat, que encapçalaven les llistes i que van plantejar l’abstenció a través d’una carta a la cúpula de l’espai, on la majoria -també l’expresident Carles Puigdemont i el president Quim Torra- es decantava per dir no al PSOE si no feia cap gest. De fet, el president va condicionar el vot a Sánchez al fet que acceptés l’autodeterminació. En canvi, l’expresident Artur Mas va dir públicament que era partidari de l’abstenció per evitar qualsevol possibilitat que governés la triple dreta. Tanmateix, van ser els mateixos socialistes els que van posar punt final al debat intern de JxCat des del moment que no van arribar a cap acord amb Podem i van buscar l’abstenció de Cs i el PP. Després d’escoltar el discurs de Pedro Sánchez en el debat d’investidura del mes de juliol, en què no va fer referència al conflicte amb Catalunya, tant els presos com els tres presidents -Puigdemont, Mas i Torra- van acordar votar no tant a la primera volta com a la segona. Des de llavors, JxCat ha mantingut la posició, tot i que ha deixat la porta oberta a replantejar el sentit del seu vot si hi havia una aliança de les esquerres disposada a dialogar. Si res no canvia, aquesta serà la seva estratègia també en campanya electoral.

ERC: La frontissa entre el PSOE i Podem que no va poder evitar unes noves eleccions

ERC ha viscut aquests cinc mesos de legislatura al Congrés amb l’objectiu d’evitar unes noves eleccions espanyoles. No se n’ha sortit. Per aconseguir-ho, va posar els seus 15 diputats al servei de desencallar la investidura de Pedro Sánchez. Al juliol va arribar a abstenir-se en la segona votació, malgrat que el líder socialista no havia assumit cap demanda clau del partit d’Oriol Junqueras, com ara negociar un referèndum o la llibertat dels presos polítics. Els republicans van apel·lar al principi del mal menor: veien millor un govern del PSOE i Podem que tornar a les urnes i arriscar-se que, aquesta vegada sí, puguin sumar el PP, Cs i Vox. Junqueras ja s’havia encarregat d’aplanar el camí durant la campanya electoral assegurant que “ni per acció ni per omissió” permetrien governar a la dreta. Rufián va ser el responsable d’intentar convèncer el PSOE i Podem perquè pactessin, i va assumir fins i tot un paper de frontissa. Les eleccions espanyoles suposen un destorb per als republicans. Primer, perquè podrien afegir tensió entre independentistes en plena recerca de la unitat estratègica. Segon, perquè alteren el calendari intern del partit, que haurà d’ajornar el congrés que tenia previst per a finals de novembre, on ha d’actualitzar el seu full de ruta. “Us penedireu del que ha passat avui. Tota l’esquerra ens en penedirem”, va etzibar Rufián a Sánchez i Iglesias davant la falta de sintonia que van exhibir durant el debat de juliol. La nit electoral del 10 de novembre li donarà o li traurà la raó.