100 dies sense els Jordis

SUSANNA BARREDA, psicòloga, parella de Jordi Sànchez

“Li han pres tota possibilitat d’acció política, però també d’acció vital”

“La sensació del Jordi és de falta de llibertat total. De cop i volta, i per una situació molt injusta, li van prendre tota possibilitat d’acció política -la seva gran passió-, però també d’acció vital. Està vivint una vida que li han imposat i que no és la seva. S’està perdent la vida amb la família, els amics. Durant aquest temps a la presó han sigut els aniversaris de les nostres filles, la petita i la mitjana, que han fet 11 i 16 anys mentre el seu pare era a la presó. No van ser dies de celebració. El Nadal també va ser molt trist. Vam fer els dinars que tocaven però amb poques ganes de celebrar res. I més enllà de les dates concretes hi ha el dia a dia que s’està perdent. Quan parlem per telèfon pregunta si hem pogut arreglar la calefacció, o pel treball de recerca de la seva filla. I quan tenim el vis-a-vis familiar, un cop al mes, intentem que aquelles dues hores siguin de la màxima normalitat possible. És molt difícil, però a part de les abraçades i els petons també hi ha cops que acabem discutint o amb els nens explicant com va l’escola. Intentem reproduir el que faríem a casa. En tot cas, però, és una situació molt injusta, per a ells i per a les seves famílies, i m’agradaria traslladar una reflexió: al marge de si la gent és independentista o no, ¿és just aquest empresonament? ¿Hem de continuar fent com si res, sabent que estan tancats i en una situació sense perspectiva de poder-se desencallar?”

TXELL BONET, periodista, parella de Jordi Cuixart

“La situació injustificada que viu és una bomba ficada a la vida familiar”

“L’empresonament del Jordi va ser just quan el nostre fill acabava de fer sis mesos. Amb un nen tan petit tot és molt trepidant, la criatura canvia molt i és una època única que no et torna mai ningú. Aquest nen, que ara té nou mesos, ha començat a menjar coses, a agafar coses amb les mans, a dir les primers paraules, a gatejar... El Jordi s’ho està perdent tot, i això és el més bèstia a nivell familiar. Encara que siguin 40 minuts darrere d’un vidre sempre porto el nen a la presó, poder-lo veure li dona molt coratge. De fet, és un home molt fort. Jo no sé si hauria pogut aguantar separar-me del meu fill en un moment tan recent i important. L’enteresa i alegria que demostra sempre mereix tota la meva admiració. També el dia de Nadal, quan va trucar per telèfon i estàvem tots a taula menys ell. Va ser una patada a l’estómac. I, amb tot, el temps passa. La dada dels 100 dies no és important perquè sigui un número rodó, sinó perquè ja són tres xifres i, vulguis o no, fa de més mal portar. Ell sempre diu que allà és tot molt gris, sempre amb els mateixos inputs, les mateixes cares. I tot i això intentem mirar cap a una altra banda, per supervivència. La situació injustificada i desproporcionada que està vivint és una bomba ficada a la seva vida familiar, però per sobre de tot hi ha la seva dignitat i les ganes d’estar com més serens millor”.