Dies d’orgull i de ràbia: crònica emocional de l'1-O

BarcelonaUn dia de fa cinc anys Jaume Sisa se’m va emportar a Montjuïc per veure la ciutat des de dalt: “No et pots imaginar el que va ser Barcelona quan va morir Franco. Finestres que havien estat tancades i que de cop s’obrien, la gent al carrer, la sensació d’alegria, de llibertat, que allà no manava ningú, que podia passar qualsevol cosa. Va ser l’hòstia, allò. Ho vivia i recordava les escenes que el meu pare m’havia descrit de quan es va proclamar la República”. Aquests primers dies d’octubre del 2017 he pensat molt en aquelles paraules del Sisa. Un dia potser serem nosaltres qui pujarem a Montjuïc i explicarem a algú tot el que ara ens sembla que estem vivint tan atropelladament. Per als que no vam conèixer la República i érem nens d’EGB quan va morir Franco, aquesta ha sigut la setmana emocionalment més intensa de les nostres vides. La República, als anys 30; la democràcia, als anys 70; qui sap si la independència, als anys 10 del segle XXI. Deu ser cada quaranta anys que la història fa un salt endavant i desencadena una catarsi d’emocions personals i col·lectives, difícils de viure i d’escriure en temps present.

Provem-ho. L’admiració de veure famílies senceres passant tot un cap de setmana al col·legi electoral, compartint sacs de dormir, màrfegues, termos de cafè, pizzes, sessions de cine o campionats de pedra, paper i tisora. La il·lusió d’estar a punt de votar, xops per la pluja. L’excitació de fer-ho en la clandestinitat. La incertesa de no saber si, a l’hora de la veritat, ho podrem acabar fent. La tranquil·litat que dona notar els teus veïns més a prop que mai. La inquietud de sentir com la ràdio de matinada comença a explicar que les primeres furgonetes de policia ja surten del port de Barcelona a tota pastilla i amb les sirenes engegades. La por de veure, a Twitter, les primeres càrregues en altres col·legis. El neguit de no saber quan vindran al teu. La dignitat de no fer ni un pas enrere, de quedar-se tothom al seu lloc. L’histerisme de veure’ls com ara sí que ja arriben i peguen i humilien i sembla que hi disfrutin i que s’hi acarnissin. La incredulitat que això pugui estar passant a Europa, al segle XXI. Per voler votar. L’alleujament de veure com acaben marxant. L’orgull d’haver resistit. La felicitat d’haver votat. L’entusiasme de completar el recompte i, d’aquesta manera, la gran burla a un estat que havia engegat tota la seva poderosa maquinària política, judicial, policial, econòmica i mediàtica per impedir el referèndum. La impotència, però, de veure’ls com neguen la violència. La humiliació de sentir com s’enfoten de les víctimes, ells sempre tan experts a manipular-les en funció dels seus interessos electorals, siguin les d’ETA, les de l’11-M o les de l’1-O, tant és.

La ressaca

El dubte raonable de saber si això podrà comptar com un referèndum amb garanties. El cansament extrem a l’hora d’agafar el llit. L’endemà, la ressaca. La dispersió, la impossibilitat de concentrar-se en cap altra cosa. L’admiració incrèdula, a mesura que coneixem detalls de com s’ha cuinat el referèndum, pels milers de persones que van treballar i conspirar, en secret, perquè milions de catalans poguéssim votar. L’enyor de no poder-ho comentar i compartir amb el Carles Capdevila. El dol cada vegada més profund per les víctimes. La ira, a cada vídeo de càrregues policials que reps per WhatsApp. La còlera, quan fas el recompte de danys, de pensar que potser sí que han tornat a entrar per la Diagonal, l’entrada per la Diagonal que es poden permetre l’any 2017, una repressió premeditada, indiscriminada i violenta, de punta a punta de país, de Sant Carles de la Ràpita a Sant Julià de Ramis, d’Aiguaviva a Dosrius, pobles petits i grans ciutats, Sant Iscle de Vallalta i Tarragona, Ponts i Barcelona, no entrarem a Manresa, però anirem a Fonollosa, un poblet del Bages de 200 habitants, perquè tot sembli encara més arbitrari, encara més aleatori, que ningú es pugui sentir tranquil. La impotència de no poder-ho fer entendre als teus familiars o amics que viuen en altres comunitats d’Espanya. Però dimarts, 3-O, l’autoestima de tornar a sortir junts al carrer, de veure que som més (i més barrejats) que mai. L’entusiasme d’estar en plena revolta. L’agitació de no saber què vindrà, però d’estar contents de viure-ho. La indignació, al vespre, amb el discurs del rei. El desànim amb els bancs. El vertigen de trobar el millor camí, quan te’ls van tallant tots. La necessitat d’agafar aire, aquest cap de setmana. La irreversibilitat d’un Procés que alguns que no estimen ni el Procés (ni la llengua) se’n foten dient-n’hi prusés.

La revolució dels aplaudiments

La revolució dels somriures convertida, barrejada, alternada aquesta setmana amb la revolució dels plors. I dels aplaudiments. No s’havia picat mai tant de mans com aquests dies. Aplaudiments eufòrics quan apareixen les urnes. Quan s’anuncia el cens universal. Quan marxen els mossos veient que no podran desallotjar els col·legis electorals. Quan s’ofereixen voluntaris (voluntàries, la majoria) per a les meses. Quan s’obren les portes. Quan s’anuncia que a tal escola ja voten. Quan un informàtic s’ofereix a buscar una altra connexió a internet. Quan algú cedeix el seu ordinador. Quan la resta posem el mòbil en mode avió. Quan veiem que el president Puigdemont ja ha votat. Quan al nostre col·legi una noia amb un nadó a coll es converteix en la primera persona a votar. Quan deixa de ploure. Quan es decideix votar a mà per superar els problemes informàtics i introduir més tard al sistema tots els sufragis. Quan algú porta aigua, fruita, galetes Príncipe o patates de bossa per a tota la gent de la cua. Quan s’entona L’estaca. Quan es canta Els segadors. Quan arriben els bombers. Als tractors, un altre aplaudiment. Als observadors internacionals. Als que no volien votar i han acabat votant. Als que voten que no. A la gent gran, als que van viure la guerra, un aplaudiment emocionat cada vegada que en vota un. Quan es tanquen les votacions, abans no vinguin a robar-nos els nostres vots, ovació emocionada. Quan es llegeix el resultat també aplaudim. Quan fem el passadís als voluntaris que ens han permès votar. Aplaudiments, abraçades, llàgrimes d’un dia molt llarg, un dia que va començar divendres a la tarda i que acaba la nit de diumenge, el dia que va del “Vo-ta-rem” a l’“Hem-vo-tat”.

Van votar 2.286.217 persones i ho van fer de maneres tan inversemblants que a cada poble, a cada barri, a cada col·legi electoral s’haurà de rodar una pel·lícula del referèndum de l’1 d’octubre. Els actors i actrius de la meva, que he escrit a correcuita per a aquest diumenge, els he elegit entre lectors de l’ARA que han fet arribar la seva història al diari i oients de RAC1 que m’han explicat la seva a Islàndia, el programa que compartim cada tarda a les set i que aquesta setmana ha tingut excepcionalment versions de matinada.

Hi apareixerà Josep Dumenjó, 103 anys, que a tres quarts de cinc de la tarda va votar a l’Institut Pau Vila de Sabadell. Aprofitarem imatges que va gravar, amb el telèfon mòbil, la seva neta Rosa. Se la sent plorar tota l’estona, mentre filma com un voluntari baixa l’avi Josep de l’ambulància amb la cadira de rodes. Desenes de persones l’aplaudeixen i li fan el passadís. És nascut l’any 1914, precisa la neta en veu alta. Ell pràcticament no hi veu i no hi sent, però volia votar tant sí com no, no fos cas que anés d’un vot i que fos el seu. La filla, la Maria Àngela, l’ajuda a posar la papereta a l’urna; la Neus, la besneta, s’hi fa una foto. Els aplaudiments no paren. Josep Dumenjó demana, orgullós, que el tornin cap a la residència.

El primer fill de l’1-O

En Gerard va néixer l’1 d’octubre del 2017, a dos quarts de nou del vespre. A la sala d’edició, procurarem que ell i l’avi Josep, de 103 anys, apareguin consecutivament a la pel·lícula. Aquella tarda, a les portes de l’Escola La Farigola, del barri del Clot de Barcelona, li deien a la mare que portava a la panxa el primer nen de la nova república. La mare és la Montse Burgués, que, malgrat les contraccions que va tenir tot el diumenge, va decidir que primer votaria i que després, si de cas, ja pariria. Pels pèls, però així va ser. Va arribar a l’escola amb símptomes clars d’anar de part, per bé que una contracció molt forta mentre esperava per votar va fer que tot s’accelerés. Es van saltar la cua, ella i el seu company, i enmig dels aplaudiments se’n van anar corrents cap a l’hospital. El nen fa avui una setmana. Encara és d’hora per afirmar que hagi nascut amb una república sota el braç.

Qui també va acabar aquella nit a l’hospital és un home de 70 anys de Lleida, pare de dos mossos d’esquadra, que va patir un infart al casal Social de la Mariola, en plena càrrega de la Policia Nacional. A la pel·lícula ho explicarà Marc Ballesté, un noi de 30 anys que va ser vocal de mesa. “Algú va cridar la meva germana, que és infermera, perquè a un home li havia agafat un infart després de forcejar amb la policia. Al costat del Casal hi ha un CAP, i la meva germana, que hi havia treballat, recordava que tenien un desfibril·lador. Va anar a buscar-lo, mentre altres persones feien un massatge manual de reanimació a l’home. La policia seguia carregant impassible, fins al punt que van tirar-nos persones a sobre mentre estàvem intentant ajudar a qui havia tingut un infart. Per això fa tanta ràbia sentir Rafael Hernando, del PP, dient que la policia li va salvar la vida a l’home. Això és mentida! Va ser la gent, i entre ells la meva germana!”

Potser en aquest punt de la pel·lícula estaria bé fer un gir de guió i que hi aparegués algú dient que l’1 d’octubre no va anar a votar. Que aquest era un referèndum sense garanties. El nostre testimoni podria afegir que dimarts sí que va anar a Barcelona a manifestar-se. Que volia mostrar que es pot estar contra la independència de Catalunya i també contra la brutalitat policial. Per això, en Marc, que és de Terrassa, es va lligar una bandera espanyola al coll, com si fos una capa, i se’n va anar cap a Via Laietana. Anava acompanyat amb amics, un amb l’estelada, l’altre amb la bandera republicana. Aquesta foto podria ser el cartell de la pel·lícula, si s’acaba titulant Un sol poble, com hi ha gent que em demana. A Barcelona, en Marc es va trobar que la majoria de persones li donaven la mà, l’abraçaven i li agraïen que fos allà. També algun radical que l’increpava, una frase que no sé si seria millor deixar fora del muntatge final i, en canvi, acabar amb aquesta altra sentència d’en Marc: “Vaig voler manifestar-me, perquè potser no vaig fer bé no anant a votar diumenge”.

L’infiltrat perfecte

Que no m’oblidi d’un secundari boníssim que ja tinc clissat per a la pel·lícula. Fa un metre noranta centímetres i el faré aparèixer tal com va anar dimarts a la manifestació de Barcelona: rapat, amb ulleres de sol, una samarreta groga de l’ANC i pantalons militars. El van confondre amb un infiltrat quan va intentar entrar en un concessionari de cotxes per proposar als treballadors que s’afegissin a la vaga. La seva foto va córrer com la pólvora per Twitter. Va tenir sort, com tants de nosaltres, dels bombers. Un el va reconèixer, perquè havien estat junts al mateix col·legi electoral, on el nostre secundari feia, precisament, d’apoderat. El van protegir una estona, però la situació es va enverinar tant que Pep Escobedo va preferir marxar cap a casa i no sortir-ne més. “Un dia per oblidar”, sentenciarà a la pel·lícula.

En David Matas -ho pronunciarem en anglès, Deivid, perquè va néixer als Estats Units- té 34 anys i té la síndrome de Down. Li interessa molt la política, ha votat en totes les eleccions i fins i tot fantasieja sobre crear un partit que es digui Partit de la Gent Normal i Corrent. Utilitzarem imatges seves plantant cara a la policia a l’Escola Projecte de Barcelona i com dues noies l’acaben convencent que desisteixi d’enfrontar-s’hi. Se’l veurà abraçant-se al seu germà Jordi i marxant a votar, allà sí, a l’Institut Menéndez y Pelayo. També en Karem, fill de marroquins, vol explicar com la seva mare, de 65 anys, va votar l’1-O per dignitat i, el que és més significatiu, per primera vegada a la seva vida. Des del 1978 són a Catalunya: “Però ara la situació és tan extrema que s’ha de votar i sortir al carrer”.

I mil històries més que encara he de trobar la manera que apareguin a la pel·lícula. La de l’Agustí Farrés, membre d’una mesa electoral a Vic, que a primera hora del matí de diumenge, mentre feia un pipí nerviós, va veure per la finestra del lavabo com apareixien miraculosament les urnes. Gent com la Mercè, que durant les dues nits prèvies a la votació va guardar les urnes al maleter d’un cotxe aparcat al carrer. O la Gemma, que les havia anat a recollir en un local misteriós del barri d’Horta, després que li truquessin dient-li que “el confeti” per a la festa de diumenge ja estava a punt.

La pel·lícula encara no té un final clar. Tampoc, la setmana més intensa de les nostres vides.

El vídeo de Nou Barris que fa emmudir

Totes aquestes històries són només algunes de les moltes que es van produir en un diumenge que recordarem sempre. Però encara us en volem explicar una més o, més ben dit, deixar que s'expliqui ella mateixa. Aquest vídeo mostra el que va passar a l'escola Tomás Moro de Canyelles, a Nou Barris.