De diàleg en diàleg fins que res tingui sentit
Dirigents d’ERC, Junts, PSC i En Comú mostren sintonia pocs dies després de l'acord pel català
BarcelonaSemblava bona idea reunir quatre polítics catalans a la Biblioteca Francesca Bonnemaison per tractar la relació entre diàleg i reforma en política, elements que semblen més gastats que dir "bon dia" quan entres en una botiga. Amb l’acord del català a l’escola de frontispici, Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts), Alícia Romero (PSC) i Jéssica Albiach (En Comú) han mantingut un diàleg respectuós –quasi carinyós– i no massa pesat, per fer palès que s'han difuminat les trinxeres del procés sobiranista. Amb el president Montilla de cos present a l’auditori semblava important mantenir el bon humor després d’haver signat un acord sobre la llengua entre quatre, haver-lo desfet al cap de poques hores i haver-lo refet dedicant dos mesos a buscar sinònims (vehicular/curricular). Potser, però, no s'han difuminat tant les trinxeres si tenim en compte que l'acord es va acabar presentant sense foto i amb cada part explicant que el pacte era tal o qual. És molt difícil ser català...
L’associació Portes Obertes del Catalanisme, que va néixer la tardor del 2016 perquè el moment era el que era, havia convocat l’acte per tractar el tema del mentrestant amb el suggerent títol I ara què? Diàleg sí, reformes també, com si entre dialogar i reformar hi hagués un abisme difícil de superar. Els quatre ponents han defensat amb solvència les previsibles línies dels seus respectius partits: la taula de diàleg d'ERC (encara que sempre estigui buida), la confrontació total de Junts (sense sortir del Govern), el diàleg i les reformes del PSC (amb el 35% d’execució de les inversions) i el compte que el PP és pitjor que els comuns.
Un debat fraternal
La portaveu Albiach, que té "molt de carinyo" per Rius, ha exposat que la recepta per un món millor passa per “la federalització i democratització de l’Estat i té com a eina la taula del diàleg”. Però, malgrat tot, la recepta no acaba de tenir els ingredients adequats perquè "hi ha tres elefants a l’habitació: el cas Pegasus, els greuges històrics en inversions i la judicialització de la política". Vaja, ara que ja gairebé ho teníem. Del seu discurs en podríem arribar a pensar que Podem no és al govern espanyol i que tot és culpa del PP. Però no tot està perdut perquè Alícia Romero ha dibuixat tot seguit una Espanya "on hi ha molts federalistes i reformistes, com Ximo Puig i Francina Armengol", obviant que prediquen en el desert progressista.
Per si les estructures de l'Estat no són suficients, encara queden les persones. "L'acord pel català semblava impossible i ho va ser per la voluntat de les persones que estàvem negociant", ha ressaltat Vilalta. El diàleg és com l’amor, ho pot tot. O gairebé tot, perquè segons la mateixa portaveu d’Esquerra "no sabem si Espanya es vol reformar". El típic cas d’amor no correspost. Com el que de vegades sembla que hi hagi entre ERC i Junts, que segueix blasfemant de la taula de diàleg, tot i que el diputat Rius s'hagi apuntat la paternitat "de la taula genuïna de diàleg". El dirigent de Junts i home de Puigdemont ha recordat que "abans de l’1 d’octubre es va demanar diàleg fins a 18 vegades perquè volíem consultar el poble de Catalunya".
"Perdoneu, que us estimo molt, però demostrem ara que podem fer les coses abans de ser independents, no siguem infantils", ha acabat dient Romero als seus companys de diàleg. S'ha evidenciat que tots quatre sortien d'un acord molt recent. Tot plegat ha estat molt fraternal, i potser alguna cosa més, però com en una aplicació de cites: molta aparença i poca concreció.