Es pot recuperar la unitat sobiranista i desfer l’embolic?

BarcelonaLa divisió independentista que tantes vegades s’ha intentat corregir en aquesta Diada serà inevitable que es manifesti. Si en alguna cosa ha evolucionat el moviment últimament és que ja ningú intenta dissimular. Davant d’aquest context, l’ARA s’ha dirigit a sis cares conegudes de la societat civil per formular-los dues preguntes.

1. ¿Es pot recuperar la unitat independentista amb el clima de divisió actual?

2. ¿Com es pot desfer l’embolic? Sis consideracions argumentades per enriquir el debat.

1. No es pot recuperar una cosa que no ha existit mai. ¿O és que no recordem que el desvetllament independentista, des de 2006, ja es va fer al marge i fins en contra dels partits sobiranistes i nacionalistes? I quina falsa unitat entre els seus partits no va amagar la creació de JxSí? Des del referèndum de l’1-O, sovint, les crides a la unitat –com ara la d’ERC a l’ANC, però tantes d’altres en totes direccions– molt sovint han tingut la voluntat de dividir. Ara, a més, amb el suport entusiasta dels tertulians i dels mitjans neoautonomistes que no fan més que atiar els enfrontaments dels quals després fan veure que s’escandalitzen. A mi, la diversitat –no la divisió– del moviment independentista, en una societat políticament madura com la catalana, sempre m’ha semblat una virtut, si no la principal força.

2. La diversitat ideològica i d’estratègies, per tant, no és cap embolic a desfer. L’única unitat desitjable i possible serà la d’acció al voltant de l’instant precís de ruptura amb l’Estat, ben delimitat en el temps, i quan sigui realment necessària. Com ho va ser l’1-O. I quan arribi aquest moment d’unitat civil, havent recuperat la confiança i l’autoestima en el país, els partits que realment vulguin la independència no tindran més remei que sumar-s’hi. Ni que torni a ser a contracor, com ja va ser, i jugant-s’ho tot. És de sentit comú: amb la independència ja no necessitarem partits independentistes. Vet aquí, també, el perquè d’algunes resistències a fer el pas definitiu.

1. La unitat només es recuperarà al voltant d’un projecte, d’una estratègia, d’un objectiu. L’independentisme ha treballat unit quan tenia un objectiu polític compartit, una fita comuna com va ser el referèndum de l’1 d’Octubre. La unitat dels partits polítics no serveix per a res si no sabem on anem. El que de debò és important és aconseguir la unitat al voltant d’una estratègia, i aquesta unitat no només ha d’aplegar els partits sinó també les entitats socials i tot el moviment independentista. Hem de decidir què volem fer, quan i com ho farem. I aleshores treballar plegats per aconseguir-ho.

2. Sent honestos i parlant clar. Cada força política hauria de posar sobre la taula sense embuts quina és la seva estratègia, i explicar com la durà a terme, tractant la ciutadania com a persones adultes. Així podrem valorar la viabilitat de cadascuna, els riscos que comporta i decidir si estem disposats a assumir aquests riscos. Els partits polítics han de fer una proposta política seriosa, i els ciutadans hem de poder escollir a les urnes quina proposta ens sembla més idònia per assolir la independència de Catalunya. A partir d’aquí podrem treballar per la proposta guanyadora, la que genera més consens. De moment Esquerra Republicana ja ha explicat amb força claredat quina és la seva proposta, ara falta que els partits polítics que tenen debats interns aclareixin quin és el seu full de ruta.

1. Es pot recuperar la unitat independentista si es deixen de banda els fonamentalismes d’alguns independentistes que histeritzen la situació acusant de traïdors a la independència els que, dintre de l’independentisme, tenen estratègies diferents de la de la DUI immediata. Aquests han enverinat i desprestigiat un moviment democràtic exemplar i han fet perdre moltes adhesions i no han entès la sana diversitat de les diferents estratègies. Tot país inclou la diversitat; si no, no hi ha país. No entendre això genera exclusió i, per tant, debilita el moviment. Aquestes actituds estan causant un rebuig a la causa que no convé a ningú. Ens cal avançar en una reivindicació de les més democratitzadores dins d’un estat amb tics franquistes al qual s’han d’obrir escletxes i per això, es necessita sumar el màxim nombre de ciutadans. Aquells que diuen que no cal obrir-les cal que diguin i concretin com amb la insuficiència de vot independentista, que a sobre està davallant, poden aconseguir el que ara són només paraules.

2. L’embolic es desfà si es busca un punt d’ampli consens més enllà dels independentistes i que no és altre que la reclamació del dret a decidir. Aquí es recuperen àmplies majories i s’hi dissolen els maximalismes agressius i estèrils que han amargat i frustrat una gran part de la població. Cal mirar endavant 5 anys després de l’1-O; només hem fet una aturada en el camí i ha estat una aturada terrible, no només per la repressió. La causa és noble i s’ho val.

1. No és senzill i no és clar que sigui possible. La unitat anterior es fonamentava sobretot en un objectiu compartit –assolir la independència– i atribuïa funcions específiques a cada actor que semblaven substancialment complementàries. Entre les claus hi havia el respecte mutu, la voluntat d’incorporar gent nova al moviment i la determinació de participar en grans mobilitzacions. En contrapartida, malgrat la cultura democràtica del moviment, hi havia també una certa superficialitat política, que duia a simplificar i menystenir les dificultats per construir una sòlida majoria independentista, o els obstacles i la força dels adversaris. El clima de divisió actual no és només el resultat de la discrepància, sinó que té arrels més profundes. Especialment les que podem situar en l’eix dreta/esquerra.

2. Posant altra vegada l’accent en la qüestió fonamental: guanyar la consciència i la voluntat de sectors cada vegada més amplis i plurals de la societat. En la nostra situació, aquesta creixent força democràtica és la base imprescindible per obtenir qualsevol objectiu polític. No es pot construir un país nou sense un amplíssim consens social. I ara mateix, alguna entitat nascuda amb el propòsit d’assolir aquell consens i aquella força l’ha abandonat per expendre certificats d’ortodòxia independentista i tal vegada construir un espai polític nacionalista al voltant d’una idea prefigurada i predefinida de la identitat i la nació catalanes. Crec que és just el contrari del que caldria: aprofundir el projecte aglutinant i inclusiu del país en construcció permanent.

1. La unitat és una fal·làcia i un dels grans errors de l’independentisme. S’ha pensat que era l’objectiu últim i s’ha convertit en una cosa folklòrica que té molt poc a veure amb la independència. Em sembla sa que cadascú tingui la seva estratègia, però d’això no en parlem perquè simplement d’estratègia no n’hi ha hagut mai. Els partits pretenen ara adormir el conflicte perquè pensen que la independència és impossible i intenten que ser independentistes sigui ser com d’un equip de futbol o un altre, que no t’obliga a res.

2. No sé si és desfer l’embolic o enterrar-lo i començar de nou. No dir mentides, explicar el que ha passat i, en darrera instància, plegar. Mentre els partits actuals no morin, poca cosa es podrà fer. Hi ha d’haver relació entre el que es diu i el que es fa i el vot ha de tornar a tenir valor. L’ha perdut en la mesura que el que votem no té res a veure amb el que acaba passant, i quan el vot perd valor la política perd prestigi, i això és el que ha passat a Catalunya.

1. En la immediatesa sembla que no. És evident que hi ha dues lectures diferents del moment actual derivades de l’octubre del 17 que ho dificulten. Hi ha qui creu que cal reforçar-se de cara a un nou embat a partir d’insistir en un diàleg amb l’Estat per tal de motivar suports internacionals i hi ha qui creu que és absurd perquè l’Estat no farà concessions. Paradoxalment, potser tots dos tenen raó, atès que l’èxit de la taula de diàleg rau en el seu fracàs.

2. Es desfarà quan les dues parts es retrobin en la fase de resolució de conflicte, quan el fracàs de la taula de diàleg empenyi els que estan situats en la fase de reforçament. Això possiblement dependrà del temps que trigui el PP –amb Vox o sense– a accedir al govern de l’Estat. Mentrestant, el més productiu és no fer-se mal, perquè tornarem a coincidir tots al carrer. Els militants independentistes que venen dels anys setanta i vuitanta, que ja han passat per la fase de tu ets traïdor i l’altre és botifler, ens donarien bona raó de fins a quin punt és estèril i nociva aquesta actitud.