L'esquerda a l’independentisme també arriba a les entitats

BarcelonaLa relació personal que tenien Carme Forcadell, presidenta de l'ANC entre el 2012 i el 2015, i Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural del 2010 al 2015, ajuda en bona part a explicar per què en l'imaginari col·lectiu encara avui les dues entitats semblen una de sola. La seva tasca és clau per entendre l'impuls del Procés i elles s'encarregaven de llimar les asprors que també sorgien aleshores pel fet que cadascuna de les entitats té una lògica diferent. "Però el mateix objectiu", afegeixen fonts de totes dues organitzacions. Fa temps, però, que les diferències són més evidents que no pas els objectius compartits. No és ni molt menys exclusiva de les entitats, però també a les entitats ha arribat l'esquerda de l'independentisme.

L'ANC va néixer formalment el 2012 amb la idea fundacional de dissoldre's deu anys després, el temps que consideraven suficient per assolir la independència de Catalunya. És aquesta i cap altra la motivació dels seus ara 45.000 socis. Òmnium, en canvi, va néixer el 1961 amb la promoció de la llengua i la cultura catalanes com a valors fundacionals. També hi són la cohesió social, la defensa dels drets fonamentals i, evidentment, la independència. Després d'un creixement continuat, en els últims anys ha superat els 180.000 socis (el 2017 en tenia 50.000). 

Amb l'eclosió del Procés les dues entitats es van convertir en el referent de la societat civil independentista –aleshores, a més, tenien si fa no fa els mateixos afiliats– i les manifestacions de l'Onze de Setembre en el moment de màxima projecció ciutadana. L'ANC i Òmnium expressaven aleshores missatges similars –de pressió a partits i institucions– sense que això impedís que hi posessin accents diferents. "Som un poble. Junts, avui, aquí convoquem la consulta. Govern, Parlament, president: posin les urnes", deia el 2014 Forcadell posant punt final a la 'V'. "El Parlament va aprovar una declaració de sobirania, apliquem-la! La llibertat, com va dir Pau Casals, no és negociable. La unitat que hi ha aquí s'ha de mantenir a les institucions", expressava al seu torn Casals. La Diada prèvia al 9-N va ser, de fet, la més unitària: tot i que l'ANC ha estat sempre qui ha capitalitzat el protagonisme de la manifestació –un rol acceptat per Òmnium–, aquell any l'organització era conjunta i compartida a parts iguals en una campanya, Ara és l'hora, que seguiria precisament fins al dia de la consulta.

Forcadell i Casals van fer el pas a la política amb Junts pel Sí i les van substituir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Elisenda Paluzie i ara Dolors Feliu van succeir Sánchez a l'Assemblea i Marcel Mauri interinament i Xavier Antich ho han fet amb Cuixart.

Acte i missatge propis

Des del 2019 Òmnium combina la seva participació en la manifestació de l'ANC (i la fira d'entitats i els concerts que promou) amb un acte polític propi. I allà és on cada any es poden veure més nítidament les diferències. En primer lloc, pels assistents. Els comuns en són públic habitual i enguany serà l'únic acte que reunirà tots els actors del sobiranisme: ja hi ha anunciat l'assistència el president Aragonès.

I el discurs? L'ANC considera que cal complir el mandat de l'1 d'Octubre i que l'única via és la unilateral. Òmnium creu que cal tancar l'etapa 2017-2022, que no ha portat més que retrets dins el moviment (Cuixart ha deixat escrit que, si cal, amb un nou referèndum). L'ANC es planteja una llista electoral per culminar la independència i Òmnium no en vol sentir a parlar.

Arribem al 2022 i a la polèmica suscitada pel manifest de l'ANC contra la inacció dels partits i les institucions. "No el compartim però no en volem fer cavall de batalla", deia divendres Antich a TV3. Des de l'Assemblea també arribaven crítiques internes per la tebior amb què consideren que Òmnium ha cridat a la mobilització per la Diada. Una esquerda, dues estratègies que xoquen i, malgrat tot, el convenciment a les dues parts que el Procés les necessita juntes per no descarrilar.