Junqueras, Carles III, el bacallà i la derrota de 1714

BarcelonaProbablement, aquesta no serà una Diada fàcil per a ERC pel pols que manté amb l'ANC i, potser per això, dos dies abans el president del partit, Oriol Junqueras, ha decidit dedicar la tarda a allò que més li agrada: fer de professor d'història. Ha citat la gent per les xarxes a compartir amb ell una ruta pels espais de Barcelona del setge de 1714. No hi ha premsa, no hi ha americanes ni corbates, ni l'amenaça d'haver d'asseure's en una entrevista o en una reunió inoportuna. Mans a les butxaques i un somriure.

No deu portar-li mal records aquesta mena de tours, que fa anys feia més habitualment. Fa més d'una dècada hi va conèixer la que acabaria sent temps després la seva secretària general, Marta Rovira. 11 anys de tàndem els contemplen. Avui la ruta comença a l'Arc de Triomf, on s'inicia l'assalt de 1714 perquè "la terra era més tova" i "més fàcil cavar-hi trinxeres". De seguida una lliçó sobre muralles -primes, gruixudes, altes i petites- com si es tractés de Victus, la novel·la d'Albert Sánchez Piñol. I també un principi de realitat amb el qual ERC ja fa temps que s'hi sent còmoda: davant les tropes borbòniques, la cosa estava peluda des del principi.

A partir d'aquí salta de Jaume I a Ferran el Catòlic, de la monarquia hispànica a la francesa, de Lluís XIV a Felip V, de Gibraltar a l'avui ja rei Carles III, de la importància de la proteïna del bacallà al comerç d'aiguardent. El que havia de ser el pròleg dura trenta minuts i el temps se li tira a sobre. La comitiva avança pel carrer del Rec Comtal i dos militants de base es reconeixen. "Jo soc fora de Twitter", li confessa un. "Crema molt", li admet l'altre. Malgrat els esforços de Junqueras, és difícil imaginar-se que som a la Barcelona del segle XVIII. Un conductor de patinet pita els oients i protesta perquè envaeixen la calçada sense advertir -o no- que ell circula contra direcció. La Barcelona del segle XXI s'imposa.

El món ens mira

A la plaça de Sant Pere, davant del monestir de les Puel·les, comença el desenllaç. Si els barcelonins eren 35.000, les tropes borbòniques 40.000 i les bombes que van tirar, 30.000. El final no és una sorpresa. ¿Per què seguir lluitant sense suports? Per tres motius fonamentals: pel convenciment que tots els sacrificis fins llavors no havien sigut en va; pel convenciment que la conjuntura internacional en algun moment podia canviar, i per la voluntat de resistir. Ell ho resumeix en tres expressions: "Algun dia ho tornarem a fer", "El món ens mira" i "Resistir és vèncer". A tothom li sona. Només han passat 300 anys.

Ni un incident, tret d'algú que crida "¡Hala Madrid!" i que, segurament, va més perdut que el conductor del patinet. Amb el dubte de si hi ha la futura secretària general del partit entre el públic, la ruta acaba amb una promesa: "Un altre dia ens tornarem a veure". Marxa de nou cap a Arc de Triomf. Avui hi ha sessió doble.