Artur Mas: “La independència està en un entreacte que no sabem quant durarà”

BarcelonaAmb Artur Mas hem quedat a les cinc. Deu minuts abans, ja té el cotxe oficial aturat a la cantonada que aviat serà una superilla. Ell, però, s’espera que sigui l’hora en punt per entrar a l’ARA. El cap de premsa m’avisa que l’Artur s’ha preparat l’entrevista. Intueixo que té alguna idea que li interessa colar. Si pot, que ho intenti. Endreçat com és, mai ha estat un entrevistat de “pregunta’m el què vulguis que jo respondré el que em doni la gana”. Intenta cenyir-se a la conversa. Això sí, fora de la política es despentina més a l’hora de contestar.

Què li sembla que el president Aragonès no vagi a la manifestació? 

— Em sembla bé la decisió i no em sembla tan bé l’explicació de “no puc anar a un lloc que està convocat d’una manera que el que fa és dividir”. Quan jo no hi anava, no era per si allà jo m’hi sentia còmode, o si la convocatòria deia això o allò. Jo no hi anava perquè m’obligava a preservar el meu rol institucional de president de tots els catalans, al marge de si eren independentistes o no. 

¿Entén que l’ANC organitzi la manifestació contra els partits? 

— No, tampoc no ho entenc. Una entitat com l’ANC, que va néixer per aconseguir la independència, ha de saber una cosa elemental. No es podrà aconseguir la independència només amb els partits polítics, però tampoc s’aconseguirà sense els partits o en contra d’ells. Pot ser que l’ANC legítimament digui "Els partits ho estan fent malament", no ho discuteixo, igual que hi ha gent que podria dir que l’ANC no ho fa prou bé.  

¿L’ANC ha tingut massa influència, massa poder durant el procés? 

— És lògic que l’ANC faci tota aquesta pressió i incomodi els poders, que critiqui el que hagi de criticar, però no veig lògic que s’instal·li en un discurs que és reduccionista i fins i tot una mica infantil des d’un punt de vista polític. Passem dels partits? No, perquè al Parlament hi van els partits polítics i això seguirà sent així com a tot arreu del món. Pensar que algun dia l’ANC farà la independència de Catalunya en contra o al marge o per sobre dels partits polítics és molt ingenu. 

Fa 10 anys, vostè era president. La manifestació de la Diada del 2012 va aplegar un milió i mig de persones. A l’ARA vam fer la portada del passeig de Gràcia i la Gran Via i vam titular “Independència, primer acte”. Aquest dilluns, quin titular creu que haurem de fer? 

— Entreacte.  

Estem en una pausa? 

— És evident que estem en una pausa però no sabem si serà més o menys llarga. A curt termini no hi ha cap expectativa que es pugui reprendre la funció, diguem-ho així entre cometes, amb garanties que això funcioni ràpidament. 

Per tant, som més lluny d’Ítaca que fa 10 anys? 

— No. Hi som més a prop que fa 10 anys perquè han passat coses sense les quals estaríem a les beceroles. No som a tocar de l’objectiu, però tenim un Parlament que té majoria independentista. El 2012 era absolutament impensable. Avui el projecte independentista català s’ha convertit en un tema conegut al món. Ara, això no vol dir que aquests 10 anys s’hagin aprofitat amb la intensitat i la intel·ligència que hauria calgut per estar-hi més a prop del que estem. 

Amb una majoria absoluta al Parlament i un govern de coalició independentista ¿s’està desaprofitant una oportunitat d’or? 

— Si estem en un entreacte que no sabem quant durarà és perquè les tres coses fonamentals que ha de tenir un projecte polític, i en aquest cas el projecte sobiranista, fallen totes tres. No hi ha un objectiu clar i compartit, no hi ha un camí per arribar-hi i no hi ha lideratge clar per fer el camí. Sense objectiu, ni camí, ni lideratge, no podem reclamar que se’ns prengui seriosament. 

¿Seria un error que el govern de coalició ERC-Junts es trenqués?

— Jo preferiria que no es trenqués. Per una raó. Si es trenca un govern de partits que es diuen independentistes, ¿com podem anar a demanar a la gent que es cregui l’objectiu de la independència si no som capaços ni de mantenir un govern per intentar gestionar la situació política del país? ¿I a partir d’aquí farem grans discursos i gesticulacions dient que això és a la cantonada? Això no és creïble ni és seriós.

A la taula de diàleg, uns hi van i els altres no. ¿S’hi ha d’anar, s’ha d’aprofitar? 

— Parteixo de la base que la bandera del diàleg no ens la podem deixar perdre mai. Dit això, si la taula de diàleg no dona cap fruit, no té cap calendari concret i és una mena de qui dia passa any empeny perquè algú, Esquerra en aquest cas, salvi el PSOE dels problemes més importants, la taula de diàleg acaba sent la pastanaga per poder dir que tenim el corral endreçat. Sense sortir de la taula de diàleg, ens ha de portar a algun lloc. La proposta del president Aragonès i dels partits independentistes ja la coneixem. És referèndum amb condicions pactades i amnistia. A l’altra banda no hi ha proposta i és anar passant el temps.  

El lema de la manifestació del 2012 era “Catalunya, nou estat d’Europa”. Ni nou, ni estat. Li faig tres afirmacions a veure si hi està d’acord: "L’independentisme va menystenir la força de l’Estat", "La política catalana no ha estat a l’altura de la gent" i "Europa els va deixar tirats". 

— D’acord amb les tres. No ho diria d’aquesta manera, però en el fons és així. Primer, quan proclamava cada dia que hi havia una democràcia plena i un estat de dret amb garanties, no era previsible que l’Estat actués de manera semblant a com ho hauria fet quatre dècades enrere. Ara sabem que sí. Hem posat l’Estat contra les cordes i hem vist quina ha estat la seva reacció. En el segon punt, és evident que tal com estan les coses, i especialment en aquests darrers cinc anys, la política catalana no ha estat a l’altura. 

A nivell personal, ha valgut la pena? 

— Miri, jo no ho vaig passar bé durant la meva trajectòria política. Primer vaig començar a l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona amb en Maragall d’alcalde. Després vaig estar vuit anys en els governs Pujol, amb diferents responsabilitats. Allà m’ho vaig passar bé. Vaig poder fer obra de govern i vaig aprendre molt. Després em van tocar set anys més a l’oposició, amb els dos tripartits. Allà no m’ho vaig passar gens bé, però m’ho vaig empassar i vaig fer tota la travessia del desert.  

Però el 2010 arriba a Sant Jaume.  

— Arribo al Govern, a la tercera va la vençuda, i penso "Ara podré fer de president"... I em toquen els anys aquells de l’atur al 25%, una crisi de cavall, retallades per tot arreu, el president Pujol amb la seva confessió, la majoria absoluta del Rajoy. I després, el pas al costat, quan havia guanyat clarament unes eleccions, amb 62 diputats. La conclusió és que jo no ho he passat bé en política, però si jo no hagués fet el que he fet, ara me’n penediria. 

Després hi ha la inhabilitació pel 9-N, un Tribunal de Comptes que li demana tres milions, li embarguen el pis durant cinc anys. En quin moment voldria fer marxa enrere? 

— No vull fer marxa enrere, perquè si tu et fiques en un procés en què t’enfrontes a un estat, és ingenu pensar que no tindrà cap conseqüència. El que dic és que les conseqüències no es poden compartir amb ningú i te les has de menjar tu. Això és intransferible. 

En la campanya del 2012, El Mundo publica que vostè té uns diners a l’estranger no declarats.

— Diners cobrats de comissions, aquest era el titular. 

Ara que s’han sentit les converses de Villarejo i el ministeri de l’Interior, fins a quin punt és un frau electoral?

— Total. Això és un crim, un delicte. 

¿S’ha querellat contra el ministeri de l’Interior o contra el diari? 

— Amb els advocats estem estudiant com fer-ho. Però ja em vaig querellar contra El Mundo i ens ho van arxivar. 

¿La justícia espanyola és còmplice d’aquesta guerra bruta? 

— Que hi ha algun jutge que estava implicat en aquesta conxorxa, això ja ho hem conegut. Que la Moncloa d’aquella època hi podia estar implicada, tampoc em sorprendria. El que sí que sé segur és que tot allò va ser un muntatge per desgastar-nos i per carregar-se el moviment sobiranista. I a fe de Déu que ho van aconseguir. 

“Antes que España se romperá Cataluña”. ¿Aznar tenia raó o tenia les cartes marcades? 

— En part tenia les cartes marcades, però desgraciadament tenia un punt de raó que espero que amb el pas del temps siguem capaços de prendre-li. Jo no vull que aquesta sigui la raó definitiva perquè em bull la sang davant d’això. 

Vostè guanya les eleccions que deia amb 62 diputats de Convergència i Unió. Ara no existeix ni Convergència ni Unió. Han passat del tot al res. ¿Porta el pes a sobre de la defunció del seu partit? 

— En part sí, però això no és del tot real. Convergència es va transformar en el PDECat i hi ha un món convergent rellevant dins de Junts. A mi no m’agrada que s’hagi arribat a aquest punt de divisió interna. De fet, jo marxo el 2016 per protegir el projecte sobiranista i la majoria independentista del Parlament, però li passo el testimoni a una persona que era de Convergència, Carles Puigdemont. No opto per ningú de fora. Quan fas tot això i veus que aquell projecte es divideix... M’ha fet molt mal al cor.  

El 2007 vostè va presentar la Casa Gran del catalanisme al Palau de Congressos. ¿La Casa Gran ha quedat en un apartament de dues habitacions? 

— Jo sempre ha tingut la mateixa obsessió: com sumem més gent, idees i sensibilitats? La meva decepció actual és veure que de la suma hem passat a la resta i a la divisió. Això és el que ni entenc ni comparteixo.

QÜESTIONARI HALSMAN

¿Ja seria hora que CaixaBank tornés la seu a Barcelona?

¿Veu el seu amic Sandro Rosell d’alcalde de Barcelona?

¿Les seves netes viuran en una Catalunya independent?

Quan acceptarà Espanya un referèndum acordat i vinculant?