Quan va començar el divorci entre ERC i l'ANC?

BarcelonaMalgrat que dues expresidentes de l’ANC o bé han tingut el carnet d’ERC en el passat –Elisenda Paluzie– o bé encara el tenen –Carme Forcadell–, les relacions entre l’entitat i el partit mai han sigut fàcils. L’enfocament de la manifestació de la Diada d'aquest any ha provocat una crisi entre les dues organitzacions, però lluny de ser una fractura sobtada ha sigut un divorci cuinat a foc lent des de fa anys amb alguns episodis clau.

Nascuda el 2012, els republicans només s'han sentit còmodes en els primers compassos de l'entitat. Esquerra encara era partit d'oposició i els grans dards de Forcadell tenien el llavors president Artur Mas en el punt de mira. El famós "president, posi les urnes" de la Diada del 2014 per exigir-li que no es fes enrere amb el 9-N –sobre el qual ja planaven dubtes– entrava en plena consonància amb la pressió que exercia ERC en la mateixa direcció. "En aquells moments ens anava molt bé que l'ANC pilotés la bandera de la mobilització, ens descarregava d'aquesta feina i ens centràvem en d'altres", explica una veu republicana autoritzada de l'època. Des de dins l'entitat es feia un diagnòstic similar: "Forcadell pressionava el Mas i el Junqueras també. És cínic dir que llavors érem transversals i ara no", argumenta un exmembre del secretariat nacional.

Però les coses entre ERC i l'ANC ja es van començar a torçar a finals del 2014 quan, encara amb Forcadell al capdavant, la presidenta va posar bona cara a la llista única del sobiranisme que volia presentar Mas a les següents eleccions i que, en canvi, Junqueras va rebutjar de ple. "Aquí tot es comença a complicar i es comença a veure l'ANC com un instrument en contra", assenyala una altra veu republicana.

Amb l'arribada de Jordi Sànchez als comandaments de l'entitat el maig del 2015 tot es va tornar a tensar. Primer perquè des d'ERC se'l percebia com una persona "apadrinada" per David Madí i, per extensió, pel president Mas i Convergència. Després, perquè quan Esquerra pensava que havia aconseguit enterrar el debat de la llista única, una pinça d'última hora entre el president, l'ANC i Òmnium va forçar Junqueras a acceptar JxSí a contracor. "L'Assemblea és clau per tancar aquell acord i a partir d'aquí entre el Jordi i l'Oriol no hi ha les millors de les relacions, però es mantenen les formes", explica un dels negociadors de l'època. Es van guardar les formes, segons apunta la mateixa persona, perquè encara hi havia interessos comuns superiors: "A l'Assemblea li interessa demostrar que pot arrossegar els partits als actes, i a Esquerra li interessa l'abrandament de l'ANC per erosionar l'àmbit convergent".

La nota de la discòrdia

Segons la majoria de veus consultades per aquest article, el punt de no retorn d'aquesta relació que ja començava a ser tempestuosa podria situar-se a cinc dies de les eleccions del 21 de desembre del 2017. En plena batussa electoral i amb Agustí Alcoberro de líder transitori –Sànchez, empresonat, havia dimitit per ser el número dos de Junts–, els associats de l'ANC van rebre aquella tarda un comunicat on es deia que després dels comicis l'entitat reconeixeria "únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27 de setembre del 2015". És a dir, només Carles Puigdemont. Tot i que Alcoberro l'endemà va intentar matisar la posició –va dir que el text era "desafortunat"–, aquelles 15 paraules van caure com una bomba a ERC. "Va estar tot orquestrat. Una mostra que la transversalitat havia mort", diu un exdirigent republicà de l'època. En la nit electoral, Junts finalment va acabar per davant d'ERC.

A partir de llavors, ja res va tornar al seu lloc i es van acumular noves desavinences. El 2018 es va postular com a candidat a presidir l'entitat el president del Ciemen, David Minoves, exlíder de les joventuts d'ERC i exdirigent del partit –llavors militant ras–. Si alguns sectors havien interpretat el 2015 la candidatura de Sánchez com un intent de Convergència de controlar l'entitat, aleshores uns altres sectors van interpretar aquesta candidatura com l'intent de fer el mateix per part d'Esquerra. Sigui com sigui, qui va arrasar als comicis va ser Elisenda Paluzie, que havia sigut d'ERC, però que ja feia sis anys havia estripat el carnet. Amb el seu lideratge, la topada estratègica entre les dues organitzacions ja va ser pública i notòria: mentre que ERC virava cap al diàleg, l'ANC enduria la seva posició unilateralista. En la Diada de fa un any, la presidenta va dir a Aragonès: "President, faci la independència". El president ja feia estona que havia marxat de la concentració.

El dia que Paluzie va fer el seu últim gran acte com a presidenta, l'abril passat a Sant Cugat, l'al·legat contra els partits va ser nítid. "Mai una majoria tan aclaparadora –la que formen ERC, Junts i la CUP al Parlament– havia sigut tan inútil", va dir el seu vicepresident, David Fernández Aguilera. En conversa amb l'ARA ja fora de l'entitat –per extinció de mandat–, Fernández avisa que el desencís de l'ANC amb els partits no és únicament amb Esquerra. "És la principal culpable de la situació, però també Junts n'és responsable, per no haver articulat una proposta clara que equilibrés les polítiques d'ERC. [...] I a la CUP no saben a què estan jugant", assegura. La deriva es produeix, segons explica, quan l'entitat detecta que "podem acabar sent ostatges dels ostatges de l'estat espanyol". Des de la direcció d'ERC, dilluns passat Marta Vilalta acusava l'ANC de tenir una actitud que "abona el populisme".

Malgrat el divorci total, les dues organitzacions han fet fins ara l'esforç en públic de no donar-ho tot per trencat. Vilalta deia aquell mateix dia que ERC no té "les relacions trencades amb cap independentista", i Dolors Feliu, la presidenta de l'ANC, negava cap "picabaralla" amb ERC. Malgrat tot, les turbulències no desapareixeran l'endemà de l'Onze de Setembre. En el full de ruta actual de l'Assemblea ja hi ha un element que pot complicar la vida a ERC –i a la resta de partits independentistes–. La possibilitat d'impulsar una "llista cívica" en els pròxims comicis. En definitiva, una competència electoral directa.