"Aquí caigué ferit"

BarcelonaEn cas que algú es pregunti què hi fa aquell monument a l’encreuament de la ronda de Sant Pere amb els carrers d’Alí Bei i Girona, una inscripció gravada en pedra a la part posterior del pedestal ho aclareix: “Aquí caigué ferit el conseller en cap Rafael Casanova”. Són les nou del matí, i em miro els polítics, tots solemnes i arrenglerats, alçant la mirada cap a l’estàtua, i em pregunto: a part de carregar amb les flors, amb quantes esperances que també han quedat tocades no deuen carregar avui?

La ministra Raquel Sánchez fa cara de pensar “Aquí caigué ferida l’ampliació del Prat”. “Encara hi som a temps, ministra?”, li pregunten, i contesta amb un somriure: “Molt difícil, ara ja no depèn de nosaltres”. I després se’n va amb Salvador Illa, entrevistat en format itinerant per Joel Díaz de l’APM? de TV3: “Hem de dialogar”. “Fa 300 anys que dialoguem”. “Doncs hem de dialogar més”. El reporter i el president a l’ombra es perden entre l’eixam de periodistes. Abans, Illa ha estat parlant amb el president Aragonès en presència del vicepresident Puigneró i per sota les mascaretes fan cara d’estar llepant-se les ferides, que si xantatge, que si deslleialtat. I espera’t, que la setmana que ve hi ha taula de diàleg.

Laura Borràs, presidenta del Parlament i presidenta a l’ombra de Pere Aragonès i Jordi Sànchez, fa declaracions als mitjans quan arriba l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Un cop ha passat Núria Marín, presidenta de la Diputació de Barcelona, els músics de la Banda Municipal, que han estat interpretant Els segadors en bucle, baixen de la tarima, desen els instruments als estoigs i s’acomiaden fins a la pròxima. La formació de gala dels Mossos també desfila cap a casa. Els Mossos van sense armes perquè els semiòtics al poder no hi acaben d’estar còmodes.

A Joan Laporta ja li toca la versió enregistrada d'Els segadors. Al president blaugrana, que arriba amb l’escut de flors més gros de tota la matinal, se’l sent cantar amb fervor la lletra de l’himne nacional i no fa cara d’estar pensant que aquí caigué ferida la història de Messi amb el Barça. 

De cop se sent “Visca Catalunya! Visca! Visca la classe treballadora! Visca!” Són Comissions i la UGT, que fan l’ofrena conjunta. Ros i Pacheco demanen que s’acabi la política de blocs. Però els primers punys alçats apareixen darrere Oriol Junqueras, Carme Forcadell i Marta Vilalta, que encapçalen la delegació d’Esquerra. L’eurodiputada Diana Riba ha comprovat a Estrasburg que Europa creu (o l'hi està fent creure el potent aparell de propaganda socialista) que a Catalunya ja s’han tancat les ferides: "Em diuen: «Molt bé l’amnistia, oi?»" Jordi Cuixart somriu (quina notícia, oi?) malgrat les ferides de la festa major de Gràcia, i explica que Òmnium llançarà aviat una gran campanya per una altra ferida, la llengua catalana.

En cosa d’una hora hem vist desfilar tota la classe política catalana, més el Barça, l’Espanyol i el Júpiter, per aquesta placeta prou ben acabada, allà on s’alçaven les muralles de la Barcelona medieval i va començar a construir-se l’Eixample, un espai obert, un pèl indecís i fronterer, fràgil, de transició, que el matí de l’11 de setembre carrega amb la densitat de la història, l’urbanisme i les ferides de la política diària.