Elisenda Paluzie: "Fiar la independència només a la política professional és el pitjor que podem fer"

BarcelonaLa presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, és conscient que el context social i polític no és l’adient, però avisa que l’escenari serà pitjor si l’independentisme es mostra desmobilitzat.

Confien en arribar als sis dígits?

— Fent una mica regles de tres amb altres manifestacions, estaríem parlant de superar els sis dígits, sí.

El lema “Lluitem i guanyem la independència” a qui va adreçat?

— La independència ens la guanyarem lluitant si ho fem conjuntament com vam fer l’1-O el moviment popular i les institucions. És imprescindible que aquest sigui l’objectiu que centri tots els esforços d’aquells que diuen que volen la independència i es presenten a les eleccions amb programes independentistes.

Què més se li pot demanar a la gent que ha omplert sempre els carrers?

— Que faci exercicis de sobirania i d’empoderament, i que quan consumeixi pensi quina empresa vol afavorir. També que pagui els impostos estatals a la Generalitat per pressionar-la perquè es prepari per gestionar la recaptació o afiliar-se a un sindicat compromès amb la independència. Els processos d’independència no són fàcils, i fiar-ho tot a la política professional és el pitjor que podem fer perquè la competència electoral fa que al final els objectius rellevants s’abandonin a favor de resultats immediats.

A Escòcia ho fan polítics professionals i van cap al segon referèndum.  

— Van cap al segon, però el primer el van perdre i només van assolir el 45% del vot. Però ells tenen un moviment polític molt seriós i coherent.

El de Catalunya és frívol i incoherent?

— No diria tant, però les seves estructures de govern són més anglosaxones. Aquí no es va ser valent per abordar una llei electoral.

Què és el que més està castigant la moral col·lectiva de les bases?

— Encara no s’ha superat la pandèmia. ¿En aquest darrer any i mig quantes manifestacions massives hem vist a Europa? Tampoc els partits independentistes han traçat un full de ruta unitari com en anys anteriors.

Hi havia sensació d’imminència.

— Després no era tan imminent, però la sensació hi era, i ara en canvi...

El president de la Generalitat ha dit que abans del 2030 haurem fet el referèndum.

— Al no donar una sensació d’imminència des del Govern, molta gent diu quan anem de veritat ja s’hi sumarà. Si volem fer-ho com més aviat millor i no el 2030, el 2029 ni el 2028, cal sortir ara al carrer. El règim del 78 es va afermar perquè la Transició va quedar en mans dels polítics i el moviment antifranquista es va desmobilitzar. Aquest és el risc ara.

La taula de diàleg desmobilitza?

— Depèn. El moviment independentista sempre ha mostrat la seva disposició a la negociació. Quan no hi ha una estratègia unitària per fer la independència, l’Estat la pot utilitzar per afeblir-nos perquè li convé dir que ha normalitzat la situació amb Catalunya.

Però quan has sortit al carrer amb rètols que deien "Sit and talk", després has de seure quan n'hi ha l'oportunitat.

— Sí, però tinguem en compte que a la UE no li interessa la independència de Catalunya. El que sí que li interessa és que no hi hagi presos polítics, per això hi ha hagut els indults, o exiliats que van guanyar processos d’extradició. És una anomalia. L’ideal per a la UE és que es resolgui amb millores d’autogovern, amb reformes del Codi Penal i el retorn dels exiliats. No que hi hagi un referèndum que guanyaríem.

Vostè es va posicionar també contra els indults.  

— Els presos polítics incomodaven la UE i degradaven molt la imatge de l’Estat. Internacionalment és una jugada bona i intel·ligent del govern espanyol, que ven que ha resolt el conflicte català. Però quina resolució al conflicte tenim si ja hi ha joves condemnats a cinc anys de presó? ¿Amb què ha canviat el reconeixement nacional de Catalunya? Òbviament m'alegro que no estiguin a la presó.

Què ha de fer el Govern?

— Cal acordar amb tots els actors una estratègia comuna per la independència. També avançar en sobirania i preparar-nos per a la independència amb menys dependència dels grans oligopolis espanyols.

La suspensió de la inversió al Prat és una bona notícia? 

— El govern ha caigut de quatre potes en un parany de l’Estat. Ens hem passat dècades dient que el problema dels hubs era la gestió centralista d’Aena i de sobte l’únic problema és que la pista és massa curta? O que no fem servir la pista llarga per no molestar els veïns de Gavà Mar?

¿Però l’economia catalana surt perdent de no poder ampliar-lo?

— Catalunya surt perdent de no ser un estat. La manera més ràpida de tenir seus de multinacionals és ser una capital d’un estat, i si tens seus de multinacionals el teu aeroport té tots els incentius per ser un hub.

I mentrestant?

— Amb l’ampliació del Prat hem trobat a faltar un projecte català. És un exemple del risc que té la negociació amb l’Estat quan no estàs fort i quan no tens projecte propi. Perquè llavors l’Estat et pot fer una oferta, que no crec que arribi perquè ens veuen febles, i nosaltres quedar com els antipàtics que diuen que no.

Quins fruits pot donar la taula de diàleg?

— De moment sembla un diàleg de sords perquè el govern espanyol diu que no s’hi pot parlar d’autodeterminació i amnistia.

El termini de dos anys li sembla massa temps? 

— El problema és què fem durant aquests dos anys si aquesta taula es converteix en aquest diàleg de sords i l’Estat va portant ofertes enverinades que ens acaben generant divisió com amb l’aeroport. Si no ens preparem seriosament per a un projecte guanyador és un problema, perquè no aprofites els anys que van passant.