L’independentisme llança un senyal d’alarma als partits polítics

BarcelonaLa del 2012 va ser l’excepció. L’ANC va convertir en massiva -per primer cop- una manifestació independentista sense un objectiu clar a curt termini. Des d’aleshores, la Diada sempre ha servit de termòmetre per avaluar el suport de la ciutadania a les fites concretes que se li han anat plantejant, ja fos la consulta del 9-N, les eleccions plebiscitàries o el referèndum de l’1-O. Fins que ha arribat la del 2019. L’absència d’una estratègia compartida, d’una finalitat definida i, fins i tot, d’un relat comú del que va passar la tardor del 2017 ha situat el moviment independentista en una cruïlla on, de moment, només hi ha un camí transitable: el del rebuig a la repressió. I la responsabilitat de la situació, gairebé per aclamació popular, apunta cap als polítics. “No podeu fallar-nos més”, els advertia David Bagés, el conductor de l’acte de l’ANC a l’inici. L’acte el va tancar la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, que va criticar que, en dos anys, “no només no s’ha avançat, sinó que s’han fet alguns passos enrere”.

“Els partits han d’estar units. Ja es barallaran quan arribi la independència”, deia la Carla, d’Hostalets de Balenyà, una de les 600.000 persones que la Guàrdia Urbana va comptabilitzar aquest dimecres a la manifestació. “Hem començat a perdre la fe en els partits polítics”, hi afegia la Marta, de Cerdanyola del Vallès. “Després de la sentència caldrà pressionar, però no confiem en els polítics”, explicaven el Jordi i l’Olga, de Barcelona. Són només quatre testimonis d’un sentiment general que no era difícil captar en qualsevol punt de la manifestació. I tots bevien del mateix retret: ¿on ha anat a parar el mandat de l’1-O?

Apartats de la zona vip, que l’ANC va fer desaparèixer per a aquesta edició -cosa que li va comportar crítiques d’alguns exdirigents d’ERC-, els polítics s’ho van mirar sense donar-se per al·ludits. “El poble de Catalunya mai falla”, va reflexionar el president de la Generalitat, Quim Torra, al veure la Gran Via plena de gent. “No hem vingut a renunciar, sinó a guanyar”, va remarcar per la seva banda el vicepresident, Pere Aragonès. Ara fa una setmana, ell mateix qüestionava en una entrevista a TV3 que el nombre de decebuts amb els partits i el Govern fos tan alt: “Una força clarament independentista com ERC ha guanyat per primera vegada les eleccions generals de Catalunya, amb més d’un milió de vots. Si hi hagués tanta gent decebuda, això no s’hauria produït”. Els republicans es van situar en el tram 12, a Gran Via cantonada Vilamarí, mentre que l’espai de JxCat ho va fer al tram 1, en la confluència entre l’avinguda Paral·lel i el carrer Sepúlveda.

Les crítiques són més audibles com més temps passa sense full de ruta unitari, amb l’afegit que la sentència del judici al Procés és imminent. ERC i JxCat no amaguen les divergències, però havien fixat la Diada com el primer moment per recuperar la unitat. Recuperar-la, si més no, per un dia. L’objectiu compartit continua sent la independència (el lema de l’ANC ahir era precisament “Objectiu: independència”) però cada actor polític té -si és que en té- una opinió diferent i, de vegades, contradictòria sobre com arribar-hi.

Un clam contra la repressió

La desorientació genera “desànim i desencís”, va dir ahir Paluzie, i probablement això sigui també una de les causes de la baixada de l’afluència: 600.000 persones segons la Guàrdia Urbana, 400.000 menys que l’any passat i un terç de la gent que es va manifestar el 2014 a la plaça de les Glòries. Malgrat tot, l’independentisme continua tenint més capacitat de mobilització que qualsevol altre moviment polític a Europa. I més tenint en compte els recents èxits electorals a les eleccions generals del 28 d’abril passat i a les municipals i europees del juny.

Dos comicis en què els partits no han aclarit quina via proposen per arribar a la independència. L’ANC va insistir aquest dimecres en la unilateralitat per sortir de “l’engany” que representa el diàleg amb l’Estat. I és en aquest sentit, precisament, que l’entitat pressiona des de fa mesos. L’altra gran entitat sobiranista, Òmnium Cultural, matisa aquesta idea combinant les proclames a la desobediència civil amb la negociació amb Madrid.

Aquesta va ser la recepta que va fer servir ahir en una convocatòria centrada en demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Òmnium apel·la al “80%” de la societat catalana, i en aquest percentatge s’hi inclouen independentistes i autodeterministes. Ahir van convèncer els comuns, i fins i tot l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va participar en un vídeo contra la repressió.

També el Govern va aconseguir unir el sobiranisme a la nit, en l’acte institucional a la plaça de Sant Jaume, al qual no van acudir en senyal de protesta ni el PP, ni el PSC, ni Cs. I, de nou, el missatge no era la independència sinó la lluita contra la repressió. Per això, en una part de l’independentisme s’ha instal·lat la idea que, per respondre a les probables condemnes del Suprem, no es pot optar per la via unilateral que va acabar fent aigües la tardor del 2017.

Com cada any, la Diada havia començat ben d’hora al matí amb l’ofrena floral a Rafael Casanova, personatge històric reivindicat ahir de manera efusiva pel portaveu del PP a Barcelona, Josep Bou, el primer representant popular a acudir a l’acte des del 2012. Les quatre gotes del matí van donar pas al sol de la tarda i el dia es va desenvolupar, com sempre, de manera festiva, cívica i pacífica fins que a la nit va haver-hi enfrontaments entre els Mossos i manifestants que volien arribar a les portes del Parlament.