El clam per la República i la llibertat desborda la Diagonal

BarcelonaUn any més, i ja en van set, ha tornat a passar. Tot i els dubtes, tot i la sensació de cansament, tot i el desànim. L’ANC ha aconseguit tornar a mobilitzar centenars de milers de persones (encara no hi ha una xifra oficial d’assistents) que han desbordat l’avinguda Diagonal i han tornat a evidenciar la força de l’independentisme. Un clam per la República i la llibertat que, com sempre, deixa moltes imatges per a la història però que sobretot envia al món un missatge molt potent: el desig que Catalunya es converteixi en un nou estat europeu es manté inalterable.

Ha passat un any des de la Diada que va tenir el seu epicentre al passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó. Faltaven tres setmanes per al referèndum, el Govern treballava per fer-lo possible i l’Estat greixava la maquinària per a impedir-lo. Un any després res no és el mateix. El referèndum es va fer, les forces de seguretat espanyoles van exercir una violència que va sorprendre el món, el Parlament va proclamar la independència, Madrid va tancar la cambra catalana, va destituir el Govern legítim i va acabar amb l’autogovern, la maquinària judicial impulsada per la Moncloa va empresonar polítics i líders cívics, part del Govern es va exiliar, es van convocar unes eleccions que va tornar a guanyar el sobiranisme… Un any de presons, escorcolls, prohibicions d’actes, tancaments de web, violència policial i de la ultradreta, processos judicials que conculquen drets fonamentals… Sí, efectivament, res no és el mateix.

I, malgrat tot, o potser per això, hi ha un fet que es manté inalterable: una multitud està disposada, any rere any, a fer quilòmetres, a passar incomoditats, per sortir al carrer i reivindicar allò que és una realitat per a milions de persones d’arreu del món: que el seu país sigui independent. Elecció rere elecció, i enquesta rere enquesta, es constata que l’independentisme és el sector principal de la política catalana. La minoria majoritària, per dir-ho en termes políticament correctes. I la Diada constata aquesta força, aquesta musculatura. Ja fa anys que l’Establishment polític i mediàtic madrileny insisteix en la idea que l’independentisme és un suflé que es refreda, i aquesta vegada no ha estat una excepció. Certament el cansament, la frustració d’una independència frustrada, les divergències entre els partits sobre què fer a partir ara, feien dubtar de quina seria la resposta popular en aquesta Diada. Les imatges d’una Diagonal desbordada de gent, d’estelades, de samarretes de color corall, esvaeixen els dubtes. Han passat molts anys i moltes coses, però el desig de fer de Catalunya un estat independent és encara aquí.