Un dia amb setze absències

BarcelonaLa d’ahir va ser la primera Diada que els nou presos polítics van viure entre reixes i els set exiliats, fora de Catalunya. Però també la primera que els seus familiars van passar sense ells. L’ARA va acompanyar Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, i Ferran Civit, parella de Meritxell Serret, a la manifestació.

Montse Bassa

Era la primera Diada sense ella. I la família de l’exconsellera Dolors Bassa va viure una jornada embriagada de sentiments contradictoris. “Les manifestacions de l’Onze de Setembre sempre són alegres i divertides, i així les havíem sentit fins ara. Però aquest any no podem somriure perquè ens falta la Dolors”, subratlla la seva germana, Montse Bassa, que va assistir-hi acompanyada del seu marit i el seu fill i dels dos fills de l’exconsellera i la seva neta, “la nineta dels seus ulls”. Una manifestació que va començar amb una trucada sorpresa de la Dolors, des de Puig de les Basses. “Ens ha trucat per donar-nos molta força. Segur que la deixarà tocada veure la Diada per la televisió i no poder-hi ser”, apuntava el seu fill, Pau Surroca, a qui també va aprofitar per demanar-li que fes dos tuits. Des que és a la presó, ell és l’encarregat de transmetre els seus missatges a través de les xarxes. “Ella va insistir molt que havíem de sortir al carrer per mostrar que el poble català no es rendeix i que és una injustícia que estiguin empresonats”.

Ni per a ella ni per a la resta de la família està sent fàcil adaptar-se a la vida de la presó. Fa més de 200 dies que està tancada i el que més li ha costat ha estat, primer, el canvi de centre -“perquè Alcalá-Meco i Puig de les Basses són molt diferents”-. Però sobretot “el que més li dol és no poder ajudar la família ara que la mare, de 87 anys, està malalta”, diu la seva germana, que assegura que “si no fos per la gent, no ho aguantaríem”. Per a ells han sigut determinants totes les mostres de suport que han rebut; i germana i fill es fan seva una frase que diu la mare de la Dolors amb ulls vidriosos sempre que li ensenyen les mostres de solidaritat: “Que maca que és la gent!” Els seus la defineixen com una dona “essencialment lluitadora i una gran defensora dels drets humans”. “Abans d’entrar al sindicat i a la política, anava cada dos per tres de viatge pel món a ajudar en diferents lluites. I sempre em deixava al·lucinada com podia tornar tan feliç després de passar-se un mes dormint a terra o vivint en condicions pèssimes”, recorda Montse Bassa, que no pot evitar emocionar-se i s’eixuga ràpid una llàgrima que s’ha escapat. “Si m’enganxa alguna càmera plorant i ho veu la Dolors, em renyarà!” I és que una de les frases que més repeteix l’exconsellera a la seva família és que no vol que plorin, perquè els vol “ben forts”. Un desig que ara els serà més fàcil de complir després de la jornada d’ahir: “La Diada ens ha transmès l’energia i el suport per aguantar aquesta injustícia”, van assegurar, amb més ganes de lluitar que mai per veure en llibertat la Dolors i la resta de presos.

Ferran Civit

Ferran Civit no pot fer dos passos sense que el pari algú per abraçar-lo. Ahir va viure la seva primera Diada sense Meritxell Serret, exiliada a Brussel·les. Però el caliu dels centenars de persones que omplien l’avinguda Diagonal va fer que sentís que no estava sol. I no ho estava. Li van demostrar des d’Òmnium, com el vicepresident, Marcel Mauri, o els excompanys de l’ANC que s’encarregaven d’organitzar la mobilització d’aquest any. “En dies així, tinc fins i tot ganes de posar-me l’acreditació de l’organització”, explicava ahir en una conversa amb l’ARA. De fet, Civit, actualment diputat d’ERC, va ser una de les persones que van preparar la primera gran mobilització de l’ANC, la de l’any 2012, i les dues següents.

La Diada d’ahir, però, era diferent. Quan tothom se li acostava per saber com estava, ell responia amb un somriure als llavis, ple de serenor. Admetia, però, que “en una situació anormal, ningú pot estar normal”. Ara bé, no tenia cap dubte sobre com s’havia d’encarar aquest escenari: “Amb generositat i intel·ligència”. De fet, assegura que tots dos havien parlat moltes vegades sobre la presó i l’exili. Estaven molt mentalitzats, però això no vol dir que no hagin passat pel seu procés de “dol”. Per això, en dies com el d’ahir, Civit no sap com agrair tantes mostres de suport i complicitat que rep de la gent del seu voltant. “Hi ha dolor, hem patit moltíssim, però en la manifestació només hi veurem somriures i generositat”, deia ahir abans que comencés la mobilització. No es va equivocar. Per això, abans que comencés l’onada de so, va voler que la solidaritat que reben els familiars dels presos i exiliats també la rebés una de les mares dels joves d’Altsasu, a qui l’hi va anar a transmetre personalment. “És espectacular, la gent sempre està predisposada a sortir quan cal”, deia amb ulls emocionats. Una emoció i un agraïment “infinit i etern” que intenta transmetre a cada sopar groc, a cada acte en suport dels presos i exiliats. Perquè la seva esperança era que ahir el clam independentista arribés a Brussel·les.